Consells per a negociacions d’alt risc

Aviat començaran a negociar els governs d’Espanya i Catalunya. Deixant de banda les picabaralles internes, que s’han de superar o aclarir abans que comenci la primera ronda, hi ha coses molt bàsiques que valen per a la majoria de negociacions, i més si són d’alt risc -és a dir, molt complicades des de l’inici-. Crec que és prudent tenir-les en compte, ja que si es va a tot i no hi ha realisme, el fracàs està assegurat. Exposo algunes d’aquestes qüestions.

Posar-se en la pell de l’altre pel que fa a les seves limitacions i a les febleses del moment polític. No oblidar en cap moment que el govern de Pedro Sánchez s’ha format pels pèls i té la meitat de l’arc parlamentari en contra, i que el govern de la Generalitat no pot posar damunt la taula i de qualsevol manera algunes qüestions que no són compartides per la meitat de la població catalana. Aquestes febleses, però, poden convertir-se aliades si s’actua amb cautela. Hi ha una oportunitat que pot no repetir-se en molts anys.

Definir molt clarament la metodologia i les regles de joc abans de començar a tractar els temes de l’agenda. Fins que no s’arriba a un acord sobre aquests punts, no es pot començar una negociació formal. La mala metodologia és una de les primeres causes de fracàs en les negociacions.

És perillós voler començar per concretar les garanties de compliment dels acords, quan encara ni se sap quins seran aquests acords. Primer s’ha d’avançar i anar aprovant els punts de l’agenda, i després ja es veurà com es consensua la manera de fer-los efectius i amb plenes garanties.

Segons com vagin les coses, decidir al començament si s’acceptaria la figura d’una persona que faci la relatoria, sense més funcions que aquesta tasca. Si no és imprescindible, no cal.

La negociació és sobre agendes, no sobre símbols.

L’agenda d’una negociació no és mai monotemàtica, sinó d’un paquet de coses. Si és per discutir un sol tema, no cal fer una negociació, ja que et poden dir en un minut la resposta.

Tenir en compte els temes del pacte PSOE-PNB, que té elements preciosos i aprofitables que poden formar part d’una agenda de mínims.

Considerar si hi ha punts que mereixin crear grups de treball.

Des del primer moment, dir clarament si hi ha línies vermelles. Si no es poden gestionar i no hi ha flexibilitat per part d’una de les parts, la negociació no pot continuar. És un imperatiu en tota negociació. Tampoc cal oblidar que aquestes línies es poden matisar o modelar. La negociació és l’art de trobar coses semblants, però diferents. Cal pensar en les variants.

No oblidar les jerarquies i les competències de cadascú. Això no vol dir que una part sotmeti l’altra i prou, sinó que cada part haurà d’avaluar fins on pot cedir i què pot oferir.

La negociació no funciona amb xantatges, desafiaments oberts i amenaces. La manera d’exposar és tan important com el que es diu. Si no hi un mínim de respecte no hi haurà res. La confiança pot venir després.

Tenir una agenda alternativa potent, especialment pel que fa a les línies vermelles de l’altra part. És bo portar d’entrada una proposta ben definida, concreta i seductora per a molta gent i que millori l’estatus actual.

Definir els nivells de confidencialitat. És recomanable la discreció i acordar fer només comunicats conjunts, així com el moment de fer-ho. Evitar la sobreactuació de cada part.

Aclarir d’una vegada què significa majories àmplies o clares. De cara al futur, serà una qüestió clau. En aquest sentit, caldrà aclarir les majories necessàries per a una possible consulta en el futur (percentatge de participació i de vots). Sempre és millor defugir les majories simples, que acaben dividint.

Aclarir si el dret a l’autodeterminació, segons l’ONU, és aplicable al cas català, i si no és així, parlar, en tot cas, de la voluntat de ser consultats i poder decidir el futur que vol la majoria dels catalans. Equivocar-se en els termes pot bloquejar la negociació.

Aclarir quines seran les validacions dels acords que s’hauran de fer també a Espanya, al Congrés, si es dona el cas i en funció dels temes acordats.

Tenir present que si s’ha de fer una consulta en el futur, s’haurà d’esperar al moment més propici. Avui dia encara no es donen les condicions. Cal donar-se temps.

En el cas que es reclami, aclarir si és o no possible una amnistia, i només dels presos catalans.

Valorar amb realisme el temps que es necessita per dur a terme les coses que es puguin acordar. Cap negociació es pot fer amb presses ni dreceres, i menys amb tanta pressió com ara fa la dreta rància d’Espanya. El temps dirà i marcarà el ritme.