La conspiració dels jutges

L’actual crisi espanyola permet observar que, a pesar d’opinions monocolors, Espanya combina grans mancances amb virtuts notables. De les mancances crec que n’hi ha gran consciència, de les virtuts no tanta.

A més, moltes virtuts es donen per suposades, com tenir pau social a pesar d’un atur de més del 20%. Altres estan barrejades amb mancances, com ja veurem. A Catalunya, a més, pensem que celebrar les virtuts espanyoles és, horror dels horrors, una forma de defensar Espanya o de justificar les seves mancances.

Al judici a Iñaki Urdangarin podem examinar moltes de les mancances espanyoles i alhora comprovar una de les seves virtuts, una virtut bastant inesperada.

Veiem com un personatge buit era pres per respectable perquè era alt, ben plantat i bon esportista. No aportava cap valor afegit, però tenia poder perquè estava casat amb una infanta.

Ara, al mateix temps que presenciem aquest cau de corrupció, estem presenciant la lenta i desordenada efectivitat de la justícia espanyola: el duc i la infanta estan sent jutjats. Tot a pesar dels pesars. La seva activitat ha sigut investigada exhaustivament, els testimonis interrogats i la seva defensa estudiada.

No són els únics a qui la justícia està perseguint.

La justícia ha detingut dirigents del PP com Bárcenas, Rato, Rus, Granados, Fabra, Matas, Gutiérrez i alcaldes per tot Espanya. Ha colpejat la corrupció del PP al carrer Génova, a Madrid, València, Lleó i les Balears, només per posar-ne alguns exemples.

A Andalusia la justícia ha provocat la dimissió de dos presidents del PSOE i ha desarticulat la massiva i fraudulenta trama dels ERO.

A Catalunya ha imputat l’expresident Pujol, la seva dona i 5 dels seus fills; ha detingut el tresorer de CDC i ha provocat la dimissió de l’anterior secretari general. A Sabadell ha permès saber que un alcalde del PSC havia col·locat una tribu de germans, dones, amants, fills i exdones. A la Seu d’Urgell la justícia ha detingut un exconseller de Governació Presidència d’ERC per contraban de tabac en una operació que evocava les trames de la telesèrie Curro Jiménez.

La llista continua: Unió Mallorquina; la UGT; Gerardo Díaz Ferrán, llavors president de la CEOE; SGAE; Innova; Palau de la Música; Isabel Pantoja; Vitaldent, i un llarg etcètera.

És un fet que la justícia està orejant el sistema polític espanyol. També que no és possible saber quants casos de corrupció queden sense investigar o que l’exasperant lentitud de la justícia espanyola és en si mateixa una injustícia. A més, el poder judicial està polititzat. Els partits polítics es reparteixen els òrgans judicials, una carta més del gran joc de pòquer que són les institucions. Les limitacions del sistema són moltes, però la seva efectivitat està resultant ser una sorpresa majúscula per a mi.

És una virtut nova: a Espanya mai hi ha hagut tal nombre d’investigacions anticorrupció, i no és lògic suposar que això és fruit de més corrupció. L’Espanya dels 20, 60 o 80 no era menys corrupta que la dels 2000.

Què ha provocat que aquest poder fàctic es desperti?

Jo crec que estem davant d’una conspiració d’alguns homes bons, o més exactament d’una anticonspiració de jutges i fiscals: una entesa secreta amb l’objectiu de mantenir el poder establert. Aquest despertar només me l’explico si alguns jutges i fiscals s’han conjurat. Els indicis són múltiples. Els jutges ja no es prodiguen pels mitjans; el Tribunal Constitucional redacta les sentències amb finezza i les vota per unanimitat. De cop el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem ja no es critiquen públicament. Es respecta la separació de poders amb més contundència: el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya demana “que ningú acudeixi als tribunals per trobar solucions al debat social obert a Catalunya”.

A aquesta conspiració del bé també l’ajuda la crisi econòmica. En caure l’economia de forma tan sobtada i esclatar la bombolla immobiliària, el nombre de corruptes que han quedat sense cobertura ha crescut enormement. Ja no hi ha diners per a tothom i els amics ja no guanyen tantes eleccions. Amb això el nombre de corruptes disposats a cantar ha crescut. Recordem que els processos contra entramats mafiosos requereixen la confessió de pentiti, penedits. De seguida que un mafiós pacta amb fiscalia i canta, en comencen a cantar d’altres i així es genera una cadena de denúncies que permet la feina dels jutges i fiscals. Ho podem veure en la majoria de casos investigats.

En general sempre havia pensat que explicar fenòmens impactants amb el recurs d’adduir una conspiració era paranoia, però com el mateix Karl Popper va escriure: “Hi ha conspiracions”. Ara bé, va avisar que “s’ha d’admetre [..] que els conspiradors rarament consumen la conspiració” (La societat oberta i els seus enemics ). En fi, si en aquest cas sí que hi ha conspiradors, desitjo a aquests homes bons perseverança i encert.