El conte de Nadal de Leo Messi

BarcelonaVa, que és Nadal! Jugarem a ser Charles Dickens amb totes les llicències i fantasia que us pugueu imaginar. ¿Ja teniu al cap el fred i tenebrós Londres victorià del senyor Scrooge? Sí? Doncs fora. Canvieu-lo per Rosario, llar de la infància de Leo Messi i zona de confort on hi torna cada cop que té cinc minuts seguits de lleure. ¿No hi heu estat mai? Jo tampoc. Ja us he advertit que l'exercici que tenim entre mans vol una mica d'esforç oníric.

És la nit de Nadal, la família fa estona que dorm i Messi s'ha quedat pensatiu a la seva butaca de pell, mirant per la finestra. Si fos una pel·lícula, caurien flocs de neu, però a l'Argentina ara hi fa calor, amics. És el primer moment de reflexió que té deixant enrere els mesos més convulsos de la seva vida al Barça, 644 gols després, amb Pelé fulminat del cim dels rècords impossibles. "Quin 2020... L'any dels tres entrenadors, del 2 a 8, del burofax..." Messi acluca els ulls i es deixa endur pels espectres de la memòria.

"On soc?" Una nebulosa l'embolcalla. Es frega les parpelles i és a la llotja del Camp Nou. De cop i volta, com si el rectangle verd fos una pantalla de cinema, comencen a projectar-s'hi imatges plenes de colors. Bocabadat, assisteix a la seva irrupció futbolística com si en fos un espectador més: el primer gol contra l'Albacete, l'ovació al Gamper del 2005, el gol maradonià davant del Getafe... Les celebracions, el somriure de Guardiola, les Champions i les pilotes d'or. La felicitat. Se li posa la pell de gallina i una llàgrima li recorre la galta.

Les il·lusions dickensianes no s'aturen. Ara és teletransportat a un pou profund, estret i terrorífic. Tot és fosc. Crida, però ningú no el sent: "Vull sortir, vull sortir!" Sent xiscles ofegats de dolor, està atrapat. Com si fossin les cares de Bélmez, apareixen els rostres desdibuixats de Bartomeu, Setién, Valverde i els marcadors de Roma, Anfield i Lisboa. "Prou, prou!" Un llamp l'il·lumina i sona un tro. Un raig de purpurina efervescent el propulsa cap amunt.

Se sent la banda sonora de La La Land. Tot és blau cel i Messi corre feliç amb una pilota cosida al peu entre núvols blancs. No està sol. Al seu costat, sense perdre el seu ritme, el segueix un nano de 18 anys que es diu Pedri que sap interpretar-lo a la perfecció. No sap d'on ha sortit, però el fa sentir sorprenentment bé. Li fa una assistència d'esperó, marca un golàs i s'abracen. Stop. Es desperta i es veu a si mateix a la tele assegut al davant de Jordi Évole. Quin final hauria escrit Dickens?