De qui era aquella veu que es dirigia a l’Òscar Ideesnoires com si el conegués de tota la vida? “Òscar, soc jo, la teva veïna de dalt”, va dir-li ara més clar. Com succeeix en l’amor, ja no hi havia més ric-ric i tot eren paraules. L’Òscar va agafar-se la llanterna al cinturó igual que els professionals i va respondre: “Però si a dalt meu hi viu el senyor Bonastre!” “Ja, però jo soc la de dalt del costat”, li va replicar la veïna. “Ostres! La lleona!” Per dintre de l’Òscar es van creuar dos raigs, un d’il·lusió i un altre de por. “Sí, jo mateixa!”, contestà la veu. L’Òscar es va tibar el pijama de Star Trek : “I què fas al pis de sota?” La dona li va explicar que s’havia quedat tancada a casa seva i per un accident va caure a aquest pis, on resultava que no hi havia ningú. “No sé què va passar -continuà-, em vaig quedar adormida, el meu xicot se’n va anar i va tancar amb clau i mai no va tornar, i quan em vaig despertar jo no tenia claus i em vaig quedar aïllada”. L’Òscar assentia amb el cap a aquestes explicacions com fa l’Íker Jiménez quan li expliquen coses extraordinàries i vol manifestar que es creu la història fil per randa encara que el que sembla és que no ho entengui del tot. “El cas -prosseguí la dona- és que com que vaig veure que no hi havia res a fer, em vaig banyar i vaig prendre la passiflora que em quedava i me’n vaig tornar al llit, i vaig caure com un sac sense haver tancat l’aixeta de la banyera. I quan avui m’he tornat a despertar, la banyera s’havia enfonsat damunt del quarto de bany d’aquí sota i, ves per on, he aprofitat per sortir de casa, però ara estic encara més tancada. ¿Que no has sentit la trompada?” L’Òscar feia llum a la paret per parlar amb la seva veïna. “No he sentit res. Només se sent parlar de la pandèmia”. “Quina pandèmia?”, va dir la dona. L’Òscar es va quedar atònit: “Quant de temps portes dormint?” Aquest cop la resposta trigaria més: “Potser quinze dies’’. Abans de sortir, l’Òscar va agafar un termòmetre i es va posar la careta de Donald Trump.