Contra la mitificació de la premsa de la Transició

EL MNAC dedica una exposició al fotògraf Oriol Maspons que, de propina, permet constatar com la premsa de la Transició -sovint vista sota la lent de la nostàlgia mitificadora- cometia autèntiques barrabassades. El museu explica com l’any 1977 Interviú va inserir un anunci a La Vanguardia per buscar dones que haguessin quedat embarassades per culpa d’una violació i volguessin prestar el seu testimoni a la revista. “Busquem DONA VIOLADA -deia l’anunci- per obrir un procés informatiu contra les violacions. Preferiblement embarassada a conseqüència de l’acte. Màxima discreció. Alts honoraris. Interessades telefonar als números... Urgent!!!” La publicació de l’anunci va provocar que associacions feministes es manifestessin al davant de l’estudi de Maspons, que era qui havia de retratar les víctimes i fer “una reconstrucció gràfica dels fets”, segons consta en una notícia de l’època. La notícia en qüestió, per cert, és un prodigi de corporativisme: no diu ni en quin diari es va publicar l’anunci, ni per a quina revista era, ni qui era el fotògraf.

La premsa de la Transició va tenir moltes llums, però també un bon nombre d’ombres. Sobretot pel famós efecte gos no menja gos, que feia que els diaris es tapessin les vergonyes els uns als altres. La capacitat de fiscalització als periodistes i els mitjans era molt petita, tant a l’hora de poder valorar la seva feina -sense internet, l’accés a informació era molt limitat- com quan algú volia assenyalar les deficiències d’un article, més enllà d’enviar una carta al director que no es publicava si resultava massa incòmoda. La premsa actual ha perdut frescor, perquè trepitja menys el carrer i en molts casos s’ha acostat massa al poder. Però seria injust no reconèixer que la mitjana de qualitat de la notícia ha millorat ostensiblement.