Contrastos digitals
BarcelonaLa pandèmia ha suposat una prova d’esforç gegantina per a les infraestructures de telecomunicacions i les plataformes digitals. L’han superada amb una contundència espectacular. També, amb el recurs de la tecnologia, ha propiciat experiments massius d’organització social que tenen el potencial de transformar molts aspectes de la nostra vida col·lectiva. En contrastaré dos: el treball a l’empresa i l’educació.
Pel que fa al primer l’impacte serà profund. El teletreball, s’ha vist, funciona molt bé. Fins ara la pregunta era: quines tasques es poden fer teletreballant? A partir d’ara serà: quines tasques no es poden fer teletreballant? Els treballadors voldran estalviar temps de transport. Les empreses voldran estalviar espai d’oficines i disposar del màxim talent possible. Tot portarà a la virtualització d’una munió d’empreses. Explorar les implicacions d’aquest fenomen és un repte per a la imaginació. Penseu en les ciutats. Els seus habitants ja no seran tant els que hi viuen perquè hi tenen el lloc de treball com els que s’hi senten vinculats, o atrets, com a lloc de residència: perquè té mar, verdor, bon clima, és segura, té bones escoles, bona sanitat, molta cultura, etc. Hi ha qui triarà poblacions petites, tranquil·les i amb molt de verd, d’altres preferiran ciutats més grans i intenses. Podran escollir perquè el treball no els lliga a cap lloc concret. Una enquesta de fa pocs dies indica que més del 50% dels treballadors tecnològics de San Francisco considerarien deixar Califòrnia (16% per l’estranger) si poguessin. Podran. Per retenir o atreure els teletreballadors, la ciutat haurà de desplegar molts dels atractius esmentats. Però llavors els impostos no podran ser baixos. ¿Com ho encaixarem tot plegat si, per exemple, un segment dels teletreballadors (potser els que ja no necessiten escoles) trien residència en funció de les taxes? Amb empreses que són a tot arreu però no tenen una seu física de pes enlloc, i amb treballadors que poden canviar de ciutat sense canviar de feina, les finances municipals patiran. Una regulació fiscal d’àmbit com a mínim europeu seria molt desitjable.
La generalització del teletreball no significa que la gent deixi de trobar-se. El viatge de negocis persistirà. Els que ara es veuen diàriament hauran de viatjar per veure’s, els que ara viatgen sovint, fins i tot frenèticament, no tindran tanta necessitat de fer-ho: s’ha vist que ho poden fer per Zoom. L’efecte net? Incert. Potser es podria intuir que, de mitjana, el nombre de dies fora de casa d’una persona, per any, no variarà gaire, però el nombre de viatges disminuirà: menys sortides, més llargues.
En educació les lliçons de l’experiència del confinament no són tan trencadores. L’empresa virtual guanya força però no em puc imaginar que ho faci l’escola virtual. Penso que amb la normalitat (vacuna) tornarem a la plena presencialitat. Mesos sense classe a l’aula només poden tenir conseqüències negatives per a la immensa majoria d’alumnes. Comprovarem ara com és d’essencial per a l’educació la interacció contínua professor-alumne i alumne-alumne. I com ho és més com més jove és l’alumne. Enteneu-me bé: no propugno que el mestre prescindeixi de la tecnologia. Ans al contrari, penso que li obre una porta que ha de creuar per fer molt més i millor.
L’educació superior es troba en una situació intermèdia. La presencialitat és un plus important però no és indispensable. Les universitats 100% virtuals orientades al que abans se’n deia formació d’adults -com la UOC, que va ser pionera d’aquest model-, tenen futur. Ara bé, al bell mig de tanta incertesa una cosa és segura: l’experiència d’aquests dies condemna a mort la classe magistral, entesa com la recitació d’uns continguts per part d’un professor davant una audiència amb la qual no interactua. A la Universitat de Pàdua hi ha una gran púlpit des d’on Galileu dictava lliçons. Així el podien escoltar centenars d’alumnes. Era la tecnologia del moment. Però avui Galileu podria adreçar-se a milions d’alumnes per internet. La classe magistral presencial és redundant. Encara que també subjectes al repte de la virtualització, no ho són, en canvi, els seminaris, els tallers de treball, els laboratoris de pràctiques, els exàmens o les activitats socials, culturals i esportives. Un component presencial és, doncs, al meu entendre, així mateix necessari en l’educació superior, sobretot en la inicial (la de joves que venen de l’educació mitjana postobligatòria). Com ho és en les activitats creadores de coneixement. Al final serà probablement això darrer el que marcarà l’impacte i la reputació de cada institució d’educació superior.
