Conversa al bus
DIVENDRES PASSAT vaig coincidir a l’autobús amb un conegut i ens vam passar l’hora i vint del viatge xerrant. L’home té uns cinquanta anys i havia sigut regidor socialista. Ara em sembla que viu retirat de la política, però el Procés ens afecta a tots, i en vam estar parlant.
Vaig comentar-li que una amiga de la meva filla, estudiant de l’Esmuc, s’havia sorprès per l’actuació de la policia el dia que el rei va anar a L’Auditori, que és al costat. El meu conegut va dir: “Lògic: la policia pega. Aquesta veritat els polítics no van explicar-la a la gent”.
He llegit la mateixa acusació en articles de gent pròxima (o que era pròxima) al socialisme, i no està lluny de la idea que diu que els independentistes han estat “abduïts” pels seus líders.
“Lògic: la policia pega”, traduït, ve a dir que “tu t’ho has buscat”. Però això és fer trampa. Pot ser molt poc lògic, que la policia pegui. Ho va ser al referèndum. Ho és que hi hagi presos polítics, pacifistes tancats per la seva ideologia. La irracionalitat s’ha convertit en una eina al servei d’Espanya, que se’n val per instaurar la por. Recordem el cas del terrorista que, al judici, sobretot tenia por que el prenguessin per independentista català. La por vol dir que qualsevol amb idees independentistes o que discuteixin els fonaments del règim avui se sent insegur. El ministeri mateix t’avisa. Si et mous pots acabar acusat de delicte d’odi o terrorisme, amb penes més altes que un violador o un assassí.
No és el primer cop a la història que tota una generació intel·lectual progressista involuciona així. Que a Loquillo li importi un rave si s’empresonen rapers o que els socialistes ballin sobre la tomba de les llibertats no té res d’estrany. Ens entristeix veure persones convertides en ninots grotescos de si mateixos, però des de l’1-O no hem parat d’aprendre sobre la naturalesa humana. Per a mi la por no va començar l’1-O, sinó l’endemà, en veure que Pedro Sánchez no condemnava les càrregues policials.
Sartre deia que els francesos no havien estat mai tan lliures com durant l’ocupació. A la guerra tothom s’havia vist obligat a posar-se en un bàndol o l’altre, nazisme o resistència. Ningú sap com acabarà tot, i l’Estat també compta que mirem enrere i ens espantem. Donar per descomptat que “la policia pega” no és bona cosa. Com ha passat amb “democràcia”, “diàleg”, “justícia”, “violència” o “màster”, ara buidem la paraula “policia” del seu sentit, i convertim qui hauria de defensar-nos en un botxí irracional. Tenim motius per estar espantats, però només la por permet -i obliga a- ser valent.
