Convidats a destruir l’últim paradís
En passar per la publicitat comercial, les coses resten desvirtuades i els conceptes trastocats. La publicitat és l’art (l’ofici) de fer desitjable, i fins imprescindible, allò que s’anuncia, accentuant-ne l’atractiu o creant-lo del no-res. Pretén causar uns impactes que despertin el desig dels individus i de la comunitat a la qual s’adreça. Si en aquesta empresa causa danys directes o col·laterals, al publicitari o creatiu no se li demanaran responsabilitats: ell respon dels efectes econòmics o d’imatge que se li han demanat.
La paradoxa publicitària sovint es manifesta en una contradicció interna irresoluble. Per exemple, tots hem vist campanyes destinades a fer descobrir “l’últim paradís” -parlem de turisme-, expressió inalterablement referida a uns espais que suggereixen natura verge, aire incontaminat, fragàncies musicals, un silenci primigeni..., tot embolcallat en una certa idea de la creació del món. Si aquest paradís ja està en condicions de rebre’t, si ja hi pots arribar amb un confort raonable i t’hi pots allotjar amb un cert decòrum, òbviament ja no és tan paradís; en qualsevol cas, el seu destí és convertir-se en una colònia turística probablement conquerida pels renous més ofensius, cotxes amuntegats sota els pins, asfalt i formigó. La indústria turística és tan voraç que una vida humana dóna per veure promocionar i soterrar en la vulgaritat més agressiva una bona partida de paradisos (últims, tot ells).
Aquest paradís últim desapareixerà engolit per la imatge que en poc temps se n’ha creat. Ja fa molts anys que Sant Antoni de Portmany, que servidor he conegut com allò que volen designar els promotors quan parlen de paradisos, és la proa del turisme internacional en cerca de la disbauxa amb què va associada Eivissa (Ibiza, arreu del món). La transformació de l’illa, a partir de l’escenari que responia a les necessitats de la població indígena, es va fer amb la connivència d’una bona part de la població. No es pot retreure a un poble d’emigrants que cometi errors quan se li presenta l’oportunitat d’un nou destí, més amable i lluminós. Però també aleshores ja hi havia grups conservacionistes que demanaven compassar la transformació d’aquest petit país blanc per evitar els excessos comesos a Mallorca. Vull dir que ningú no podrà excusar-se en la manca d’una certa consciència que maldava per crear un model d’explotació turística adaptat a l’extensió de l’illa i als seus recursos.
Ara és un fracàs turístic -en el mateix sentit en què ho és Mallorca, però no Menorca-, i no per manca de visitants, sinó per excés; i per la dramàtica incapacitat per convertir el turisme en eina de progrés -col·lectiu: no cal dir-ho-; i perquè ha destruït o amagat tot allò que la feia “paradisíaca”. En ser més petita que Mallorca, percentualment la Pitiüsa major ha ofegat més la natura, sobretot en indrets com el ja citat Sant Antoni de Portmany. Durant molts d’anys, la publicitat de sales de festes d’aquest municipi era tan directament al·lusiva que una d’elles, per exemple, es diu Éxtasis (una altra, Amnesia). Tothom sap de què es parla en parlar de les seves nits, i aquests paradisos artificials han contribuït en gran mesura a esbucar un de tants últims paradisos de la Mediterrània.
Ara l’èxit/escàndol global de Mike Posner I took a pill in Ibiza, que introdueix en la més absoluta normalitat el fet d’anar a Eivissa i inflar-s’hi d’èxtasi, encara que després tinguis ressaca, ha ferit la sensibilitat d’algunes personalitats de l’illa. Hem vist algunes robes esqueixades als mitjans de comunicació... i fins i tot s’ha balbucejat la vaga conveniència de corregir excessos i presentar l’illa al món sense aquests reclams. (Una empresa s’anunciava arreu de l’illa amb grans tanques publicitàries on apareixien tres monges rioleres i delitoses que s’havien alçat els darreres dels hàbits i ensenyaven al viatger una mínima llenceria de sex shop.)
Però ningú no toca res. El model que funciona a l’illa mentre no arriba l’Apocalipsi és aquest, sexe, drogues i rock and roll ad-lib, com la moda que va sorgir de l’illa als anys 60, abreviació d’ad libitum, a voler, sense límits, al teu gust. Aquella moda va ser una glopada d’alegria i de llibertat, quan la llibertat acabava a la presó. Sorgia de la tradició pitiüsa i la vinculava a la modernitat. Anunciava un possible desenvolupament turístic assumible per a tothom i àmpliament sostenible. I simbolitzava l’últim paradís (el de Villangómez, Marí Ribas -Portmany-, Tur Costa o Vicent Calbet).
