Copa, Lliga i Ramos
Tota una vida mirant futbol i tu ets un dels defenses més bons, més violents i més talossos de qui tinc memòria. No és fàcil que aquestes tres característiques s’uneixin en una sola persona. Per a satisfacció dels aficionats rivals, el dia que les coses van malament, aquest còctel letal explota en contra teva.
T’hem vist marcar massa penals a l’estil Panenka, massa gols a l’últim minut i cops de cap que donen una altra Champions al Madrid. Ens hem hagut d’empassar que et sortís gratis agredir Messi sense pilota en un clàssic o lesionar l’estrella del Liverpool Mo Salah, en una final europea. Hem perdut el compte de les targetes grogues i vermelles que t’han estalviat per ser qui ets. Però com diries tu, en una d’aquelles frases de pallús a què ens hem agafat per riure i provar d’oblidar la teva extraordinària qualitat futbolística: “ Todos los frutos acaban teniendo su recompensa ”.
Aquests dies tot això ho donem per bo perquè hi ha poques alegries futbolístiques més grans per a un aficionat rival que el Madrid tanqui la seva setmana tràgica caient eliminat i humiliat per l’Ajax (1-4) i veure’t a tu, que t’has esborrat del partit, rodant per Amazon un documental sobre la teva vida, en una llotja privada del Santiago Bernabéu. És la història del futbol d’ara. Jugadors que, quan marquen un gol, fan petons a l’escut del club, però que en realitat allò que els preocupa és la seva marca personal. M’he fixat aquests dies que la teva és SR4, imitant el paradigma del futbolista egòlatra que és CR7, ara que ha marxat del Reial Madrid i que t’ha deixat via lliure perquè les teves excentricitats brillin en solitari.
La paradoxa és que com més grans son els clubs, més lligats de mans i peus estan als capricis i a l’autoritat de les seves estrelles, venerades mundialment. Per les teves característiques, si haguessis nascut en una altra època, hauries pogut ser un d’aquells defenses destralers dels anys 70 que van marcar els malsons de la nostra infància, però el futbol contemporani t’ha portat per altres camins. Ara ja no n’hi prou de marcar les diferències a dins del camp (que ho fas, que les patim), sinó que a fora dels terrenys de joc has de construir-te un personatge que vesteixi, es comporti i destaqui, com a mínim, amb la mateixa extravagància i insolència que un penal Panenka. Els partits potser sí que duren 90 minuts, però si vols guanyar a Instagram és un 24/7 continu.
P.D. Per cert, que dijous Jordi Ríos va treure a passejar el seu hilarant Sergio Ramos a Polònia. Deies que havíeu guanyat el triplet al revés: ni Copa, ni Lliga ni Champions. Cap trofeu per aixecar aquesta temporada, cap trofeu -i aquesta és la part bona- perquè et rellisqui i et caigui a terra, en plena rua.
