Cops d’estat i botifarres

Al Bar Cordano els fa mal que l’expresident peruà Ollanta Humala no els visités mai. No és que siguin defensors d’aquest exmilitar que ha acabat empresonat, però Humala és l’únic president peruà en més de 100 anys que no ha visitat el seu local. Amb 113 anys d’història, aquest cafè amb barra de fusta i que sembla ancorat en el temps s’alça a quatre passes del Palau del Govern, a la cantonada dels carrers Carabaya i Ancash. I tots els polítics hi han fet cap. Fujimori, que sempre demanava peix, per exemple, hi feia dinars de feina en què ordenava tancar el bar només per a ell. D’altres, en canvi, s’hi escapaven per estar sols i pensar, com Fernando Belaúnde.

Un toc italià

El local el van obrir dos germans italians, Armando i Fortunato Cordano, el 13 de gener del 1905. Inicialment era un lloc on es venia menjar, però d’aquí va passar a fer cafè i després es va convertir en un restaurant, també. I com que els polítics hi passaven pel costat de camí al Palau del Govern, es va convertir en un refugi per fer conxorxes i, segons expliquen al Cordano, organitzar cops d’estat. Certament, al Perú n’han tingut uns quants. Quan els polítics es reunien amb militars en un racó, els cambrers tornaven a casa i explicaven als seus veïns que estiguessin preparats. El 1978 sis treballadors del local el van comprar als descendents dels Cordano i van passar a gestionar ells mateixos un espai que no vol modernitzar-se, ja que el seu secret és aquest: menjar popular de sempre i a bon preu.

Militars i camperols

El secret del Cordano, que ha sobreviscut a terratrèmols i revoltes, sempre ha sigut el tracte i trobar-se al lloc ideal, just darrere del Palau del Govern, a quatre passes de la catedral i davant de l’estació de tren on baixaven els camperols que venien a buscar fortuna a la capital, estació batejada poèticament com la dels Desamparados. Com molts dels que entraven al cafè després d’un viatge llarg preguntant-se si a Lima s’hi farien rics. Alguns feien nit a l’Hotel Comercio, que era a les plantes superiors, i on el 1930 va tenir lloc un dels crims més famosos de la història del Perú, quan l’espanyol Genaro Ortiz va assassinar i esquarterar el seu company d’aventures Marcelino Domínguez, un altre espanyol amb qui viatjava per l’Amèrica Llatina robant i estafant.

El Bar Cordano era un lloc màgic, ja que hi podien seure, separats per pocs metres, un ministre i un camperol que no sabia llegir i buscava feina. A mesura que queia el sol, però, hi arribaven estudiants, periodistes i escriptors, que el van convertir en el seu punt de trobada. Noms com Mario Vargas Llosa, el poeta Martín Adán o Julio Ramón Ribeyro podien ser vistos amb el pintor Víctor Humareda, que pagava els dinars deixant-hi quadres; amb cantants o amb els futbolistes que van fer del Perú una potència als anys 70, com Hugo Cholo Sotil, del Barça. També hi va passar molts cops el gran poeta César Vallejo, ja que a la porta del costat hi ha la sabateria Vallejo, propietat de familiars seus encara avui en dia, que lluita per sobreviure als nous temps, que amenacen els locals centenaris arreu del planeta.

Una ‘butifarra’

Pel local hi han passat també estrangers famosos, com Mario Moreno Cantinflas, que hi venia sempre que era al Perú. O un jove Ernesto Che Guevara quan feia un viatge per tot Amèrica Llatina en motocicleta. També al Cordano s’hi van trobar uns quants cops el poeta Martín Adán i un amic seu, el nord-americà i també poeta Allen Ginsberg. Entre tots han anat escrivint la història d’un local on un dels plats estrella de la casa és la butifarra, que efectivament és una botifarra que ha anat evolucionat des que els catalans que van arribar a Lima van exportar aquesta paraula. I, per descomptat, s’hi pot beure pisco sour, el tradicional còctel peruà que va ser inventat no gaire lluny, al Bar Morris del carrer Boza 847, que ja no existeix. El Cordano resisteix, amb les seves portes de fusta que separen el carrer d’un viatge al passat.