En ocasions veig cops d’estat

Primer els cops d’estat eren de debò, com el de Tejero. Després ja hi va haver algun ultra (quan no estava de moda ser-ho i s’amagaven) que va titllar així el 9-N. L’1-O l’expressió va agafar volada, i el 27 es va generalitzar. Fins i tot és comprensible, pensant des de la Meseta (traient-ne el detall de l’absència de violència). Ara el PP i Cs veuen més els colpistes a l’ull aliè que la ultradreta al propi: un cop d’estat és parlar d’inversions, dialogar per resoldre conflictes o un relator (que, per cert, els socialistes en diuen així perquè no els puguin acusar de... colpistes). Rebaixant tant el llistó converteixen l’oposició en histrionisme, la política en histèria i qualsevol intent de fugir de les trinxeres en utopia. Tot és cop d’estat, tot el que no concordi amb la seva Espanya una, gran i cada cop menys lliure.