Violències i confinament
Fa uns dies, el director adjunt operatiu de la Policia Nacional, José Ángel González, afirmava en roda de premsa que els delictes relatius a la violència de gènere havien disminuït. Aquesta afirmació té una base tan dèbil com ho són les dades relatives a les denúncies. Molt segurament hi ha hagut una caiguda relativa a les denúncies per violència de gènere, així com per a la resta de delictes. És més difícil sortir de casa, trencar amb l’agressor, avisar tercers, tenir una llar alternativa on dirigir-se…
Un altre indicador més fiable, però, són les fonts de la Subdelegació del govern contra la violència de gènere, que apuntaven que les atencions telefòniques havien augmentat un 269,57% respecte al mateix període del 2019. Similars són les dades que presenta a Catalunya l’Institut Català de les Dones, amb un alt increment en atencions des dels serveis.
Que no vegem les violències no vol dir que no existeixin, i menys encara quan estem confinades en l’espai més perillós per a les dones i on es perpetren la majoria de delictes en clau de gènere: feminicidis i violències sexuals.
De fet, l’aïllament ha aguditzat situacions de tensió que ja existien i que durant aquests dies, amb l’increment de la convivència, han acabat per arribar a punts de tensió més elevats. És per això que ara mateix les dades que tenim de coneixement de fets delictius és baixa, i desconeixem quina és la magnitud del que ha passat aquests dies. Els indicadors previs amb els quals treballem els professionals són els següents: com més convivència, més delictes de caràcter greu.
Estem observant les dades relatives a agressions físiques a dones grans. Cal entendre que aquestes agressions provenen d’una relació de violències sostinguda en el temps, que existia des d’abans del confinament. Es tracta, en moltes ocasions, de violències naturalitzades o minimitzades per l’entorn, en les quals diversos dels episodis poden haver estat presenciats per altres familiars -o bé en són coneixedors pel mateix relat de la dona que pateix la violència-. De la mateixa manera, en aquests casos els veïns solen ser peces clau per aturar els capítols de violència continuada. Aquests dies hem comprovat com són les vivències dels nostres veïns: a quina hora fan esport, toquen instruments, fan videotrucades… Però, per això mateix, som capaços de sentir també si alguna cosa està anant malament, i més si l’agressor ho fa de manera recurrent.
Durant aquests dies són molts els pares i mares que han observat com les seves filles pateixen una sobreexposició a les xarxes socials, així com a les tecnologies, però també com són victimitzades a través d’aquestes eines. Moltes de les consultes que ens arriben són, precisament, sobre com acompanyar les noies joves en la identificació de conductes abusives i en el trencament de dinàmiques de violència. Altrament, no ha sigut infreqüent que es donin capítols de sextorsió -agafar material sensual o sexual de les dones i fer-lo servir per coaccionar-les i amenaçar-les amb la seva difusió-. Cal sobretot no culpabilitzar les noies per haver enviat cap tipus de material o per exterioritzar la seva sexualitat com creguin. El que hem de fer és suggerir que ho facin de manera segura, sense ensenyar la cara o bé marques o tatuatges que les facin identificables. No podem revictimitzar-les, encara menys quan som les úniques persones amb les quals compartiran espai. El que necessiten les noies que han passat per un episodi d’aquest tipus és poder tenir un vincle de confiança amb algú per explicar què els ha passat. En aquest sentit, hi ha múltiples iniciatives d’atenció, entre les quals destaca la del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS).
Per acabar, hem de posar el focus també en una victimització molt dolorosa: les violències sexuals contra infants. Un de cada cinc menors d’edat patirà violència sexual a l’Estat. Aquesta xifra demolidora, que trenca amb la idea de casos aïllats, ens porta a una altra reflexió: les violències sexuals són perpetrades per coneguts de l’infant o jove. Aquests dies més que mai hem de tenir en compte que les cases són també búnquers de dolor. A més, es converteixen en l’espai de comissió de les violències, i tot l’espai s’impregna després amb el record d’aquells successos.
Les violències no desapareixen, només canvien de forma i s’adapten a les circumstàncies. Tant les administracions públiques com les organitzacions i entitats estan posant el màxim d’esforços i recursos per poder seguir oferint atenció a totes aquelles dones i joves que ho necessitin. Per actuar, ens cal un avís.
