El virus fa volar pels aires la dictadura europea del dèficit

Brussel·les“Brussel·les exigeix més reformes a Espanya” ( El País, abril 2013); “Brussel·les exigeix a Rajoy encara més retallades per al 2014” (ARA, setembre 2013); “Espanya promet a Brussel·les un ajust de 4.700 M€” (ARA, abril 2016). Són alguns dels exemples que ràpidament apareixen fent una cerca amb les paraules Brussel·les, retallades i Espanya. La dictadura del dèficit ha imperat en l’Europa post crisi financera apuntalada en la doctrina de l’austeritat alemanya que ha dirigit les finances públiques durant l’última dècada. L’ombra d’una nova crisi ja pressionava els últims anys els països perquè obrissin la caixa i comencessin a gastar, però la pandèmia de coronavirus ha precipitat la tendència i ha polvoritzat la doctrina del dèficit. Divendres, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, anunciava una mesura sense precedents: premia el botó que suspèn les normes que impedien sobrepassar el 3% del PIB en dèficit públic i el 60% de deute.

“Això és nou, no s’havia fet abans. Hem activat la clàusula d’excepció general. Significa que els governs nacionals poden injectar en l’economia tots els diners que necessitin. Estem relaxant les normes pressupostàries per permetre’ls fer-ho”, deia Von der Leyen en un comunicat. Així s’explica que Espanya hagi aprovat mesures per valor de 200.000 milions, Itàlia hagi aprovat un pla d’emergència de 25.000 milions i Alemanya un de 500.000 milions. Tot plegat farà volar pels aires els límits de dèficit i de deute públic que semblaven intocables o, com a mínim, encotillaven les finances públiques dels estats sota la supervisió de Brussel·les. El nom d’aquesta cotilla és el Pacte d’Estabilitat i Creixement, que va néixer el 1997 per garantir que no es disparava el dèficit públic un cop s’adoptés la moneda única. Des del seu naixement, la llei compta amb una clàusula d’excepcionalitat que permet suspendre’n l’aplicació davant “esdeveniments inusuals”, però no s’havia activat fins ara. La recessió, que ja es dona per feta, ha provocat que ningú posi en dubte la necessitat de prémer el botó d’emergència i sembla que el coronavirus també pot tenir el poder de fer repensar d’alguna manera la doctrina.

“És crucial aprendre les lliçons de l’última crisi financera”, apunta l’investigador del Jacques Delors Institute Andreas Eisl en un article recent. I continua: mentre que el 2009 es va impulsar un estímul fiscal, els esforços de consolidació posteriors van començar massa d’hora, ja al 2010, cosa que va fomentar una crisi de deute europeu que va conduir a una recessió en molts països del continent. Segons un informe d’un eurodiputat de Die Linke, entre el 2011 i el 2018 la Comissió Europea va demanar 63 vegades als estats que retallessin només en sanitat. Al llarg del seu article, Eisl exposa la necessitat d’interpretar de la manera més flexible possible la clàusula d’excepcionalitat fiscal del Pacte d’Estabilitat, però també altres clàusules similars que contenen les legislacions de molts països europeus. “La Comissió Europea ho ha de tenir present quan dissenyi els futurs camins de consolidació fiscal, s’ha de fer tenint en compte les circumstàncies de cada país, no pot ser de manera indiscriminada”, etziba, qüestionant la validesa d’un límit de dèficit fiscal igual per a tots els països.

Deures per fer

De fet, la reforma de les normes pressupostàries ja era sobre les taules del comissari econòmic socialista, Paolo Gentiloni, i del vicepresident Valdis Dombrovskis, més proper a la teoria de l’austeritat. Al febrer admetia que “les normes són avui percebudes com a massa complexes i difícils de comunicar”. El meló de la reforma s’havia obert amb l’objectiu d’estimular el creixement econòmic, les inversions verdes i reduir desigualtats. L’epidèmia, però, ha agafat la Unió Europea amb les reformes per fer i una salut financera justa, però amb les autoritats disposades a fer el que calgui, començant per donar carta blanca als governs perquè gastin i gastin per lluitar contra la pandèmia.

L’Eurogrup debat els coronabons

En el flanc econòmic, la Comissió Europea ha mogut gairebé totes les fitxes que podia moure contra el coronavirus. Ha mobilitzat fins a 37.000 milions de fons estructurals, permetrà ajudes d’estat a les empreses de fins a 800.000 euros i ha estripat les normes pressupostàries. El Banc Central Europeu també ha fet la seva part anunciant una injecció inèdita de 750.000 milions. Ara, els experts coincideixen que cal una resposta fiscal coordinada que, de moment, els estats no han sabut donar. Dissabte el president de l’Eurogrup, Mário Centeno, anunciava una nova reunió per discutir “opcions per a una nova línia de defensa contra el coronavirus”. Què hi ha sobre la taula? Al llarg de l’última setmana ha transcendit la insistència de països com Itàlia o Espanya per activar el mecanisme del fons de rescat, però també per recuperar la idea dels eurobons, ara rebatejats com a coronabons, que servirien per finançar la resposta global europea contra el virus i mutualitzar riscos. Aquesta és una opció que va estar sobre la taula el 2010 després de la crisi grega, però que Angela Merkel va vetar. Ara sembla que Alemanya està oberta per primera vegada a estudiar-ho, i la mateixa Ursula von der Leyen ho afirmava a Deutschlandfunk: “Estem analitzant tots els instruments, i això també vol dir els coronabons. Si ajuden i si estan estructurats correctament es faran servir”. Els ministres ho discutiran demà.