Els plans caduquen

més o menys un mes abans de la declaració de l’estat d’alarma, els meus companys de feina, alguns amb un to molt greu, em van convèncer que això del virus seria devastador. Ho van dir amb molt poques paraules, però amb la cara pagaven. I el fets els han donat la raó. Ara, curiosament, el que més enyoro és l’experiència dels meus avis als anys trenta. A la meva àvia li preguntaria tantes coses sobre la seva fugida en un vaixell cap a Gènova. I al meu avi li demanaria que em tornés a explicar com va sobreviure a Arenys menjant sardines que els pescadors li donaven. A l’avi Lluís li pregaria tota mena de detalls sobre la Batalla de l’Ebre, on el van ferir amb setze anys. I a l’altra àvia li demanaria com va sobreviure a la poliomielitis i com va dissimular tants anys la coixesa que li feia dur una sola de sabata més alta que l’altra. Però ja no hi són, i en tot cas tampoc no els agradava parlar-ne.

Sé com em vaig sentir quan van tancar les escoles. Vaig comprendre la mesura, i de fet la vaig agrair, perquè m'era impossible llegir el que passava a Itàlia i no espantar-me (vaig passar una pneumònia greu a la tardor i no ho recomano a ningú). Però em va caure el món a sobre perquè tenia tanta feina... Tants tràmits pendents, tants projectes a punt de tancar-se, algunes reunions importantíssimes per signar contractes... Com m’ho faria amb les meves filles confinades a casa les 24 hores del dia? Segueixo preocupada, i sobretot concentrada a sobreviure i a cuidar les persones estimades, perquè els meus plans han caducat, però l’únic que és irreversible és la mort.

Feia temps que volia escriure per posar una idea controvertida sobre la taula. Però crec que, en el context que vivim, encara s’entendrà millor. El factor temps és essencial en la ciutat; cal tenir perspectiva. Assumir que el que construïm té un llegat temporal. I no només el que construïm. El que dibuixem com a taques de color en un plànol urbanístic condiciona el futur de totes les persones que resideixen al voltant del pla i dels futurs usuaris. Fer urbanisme és generar expectatives però també aturar-ne d’altres. Però els expedients urbanístics són molt tècnics, i només els entenen alguns experts. Jo escric perquè crec que el meu coneixement pot ajudar a traduir aquestes taques de colors que s’associen a paràmetres complexos per a les persones a qui afectaran els plans. Crec que és just que disposin de la informació, i sovint les administracions no l’acaben de compartir, o ho posen molt difícil perquè unes poques persones ho entenguin. Quan puc m’entretinc a baixar les memòries o els plànols dels expedients dels portals d’internet i intento compartir-ho de manera sintètica, perquè penso que les converses entre autoritats i ciutadans s’han de regir pel principi del servei, no de la submissió. I que els barrets s’han de canviar i és saludable; que els que un dia projecten, al cap d’uns anys han de redactar plans, i que els que tramiten llicències seria bo que pensessin que al cap d’uns anys n’hauran de demanar ells.

Però és que, a més, els temps canvien. I el que semblava que seria un pla que es desenvoluparia al cap de pocs anys, acaba perdurant dècades. I el món canvia, cada vegada més ràpidament. Les crisis són cícliques: ara és un virus letal per als pulmons, i fa uns anys van ser les mentides sobre les hipoteques. Si les persones hem d’aprendre a viure en aquestes societats líquides i ens hem de fer fortes en situacions canviants, per què les ciutats, que són l’expressió de la nostra organització col·lectiva, insisteixen a transformar-se basant-se en plans inamovibles? Penseu en la transformació de la plaça de les Glòries, que als anys vuitanta ja era un parc i ho tornarà a ser després de l’enderroc d’una rotonda elevada que mai no s’hauria d’haver construït. O en la Nau Bostik, on la iniciativa col·lectiva i sense ànim de lucre ha construït una realitat cultural que s’ha avançat deu anys al pla urbanístic que l’havia condemnada a desaparèixer.

El que plantejo és senzill: que els plans urbanístics caduquin cada cinc anys. Com passa a Suècia o, de facto, amb l’estratègic London Plan. Si al cap de cinc anys el pla no s’ha desenvolupat, és una oportunitat per repensar-lo. Amb el temps, anem canviant prioritats. Els plans no han de servir per condemnar àmbits. Han de proposar, incentivar, fer pensar basant-se en idees dibuixades... Però si no funcionen, no es poden convertir en barreres a la transformació. Quan altres alternatives s’imposen, com en el magnífic cas de la Nau Bostik, el pla s’ha de retirar silenciosament i ràpida. Els plans urbanístics de detall han de servir per sacsejar la realitat, no per congelar-la. I per això haurien de caducar cada cinc anys, que és el termini màxim en què les ciutats poden planificar; després, altres realitats s’imposen.