La memòria també és vacuna

Se’ns en va la gent gran d’Espanya. Se’n van sense gairebé acomiadar-se. Se’n van. Als anys setanta, quan era petita, a Ciutat de Mèxic veia com a herois els exiliats de la Guerra Civil Espanyola que hi havien arribat. Eren els avis d’amics i veïns. Llavors eren la meva única referència sobre Espanya. Bé, ells i algun o altre cantant de la televisió que reconeixíem que era del país ibèric perquè pronunciava una zeta molt estranya. Ens seduïen les seves històries d’aventura i de fortalesa. L’avi d’una amiga de primària, Alberto Sánchez Mascuñán, era un d’ells. Tenia la casa plena de llibres i tenien una impremta. Es parlava de les històries de supervivència, encara que hi hagués un dolor intrínsec i, francament, les explicaven amb molta normalitat, sense to de tragèdia. A l’hora del pati, amb el sandvitx a la mà, de vegades hi havia algun nen que demanava repetir la història, i vinga, altra vegada: “Que al meu avi el van capturar els franquistes i el van condemnar a mort, però es va salvar perquè la meva àvia el va rescatar 16 anys després”. Els que van arribar tenien ganes de parlar i nosaltres volíem escoltar-los. Així vam aprendre que hi havia gent que havia sobreviscut a les bombes, que hi havia nens com nosaltres que havien navegat durant setmanes dalt del vaixell Mexique fugint de la guerra, que hi havia homes, els anomenats talps, que havien viscut confinats 30 anys dins d’un mur secret a les cases dels seus familiars fins que la llei d’amnistia els va deixar sortir del seu aïllament. L’àvia d’una altra amiga explicava com va sobreviure a les bombes que van caure a Barcelona, i una altra, l’aventura de travessar els Pirineus sense res per menjar amb temperatures sota zero, una cosa que ens deixava amb la boca oberta perquè nosaltres fugíem a Acapulco quan la temperatura baixava de vint graus. No tenia ni idea de com eren els Pirineus i me’ls imaginava com l’Ajusco, la muntanya més propera a Ciutat de Mèxic.

Després vam créixer i ells sempre apareixien a la vida pública. Ens seguien ensenyant i inspirant. Dues dècades més tard, l’antropòleg Santiago Genovés, exiliat gallec, m’explicava a casa seva aquell experiment que el va fer famós el 1973 quan va travessar l’Atlàntic amb l’ Acalli, un trajecte que va durar 101 dies amb 11 persones desconegudes a bord per estudiar el comportament humà en situació d’aïllament. Què diria Genovés d’aquest confinament global per culpa d’un virus capritxós? Segurament estaria molt entretingut. L’adversitat era la seva matèria d’estudi i, d’alguna manera, el seu motor de vida. Segons em va dir, no recordava la infància com un període infeliç, tot i haver estat en un camp de concentració al sud de França al costat dels seus pares. Va passar molta gana, sí, però havia aconseguit dominar la por a la incertesa, tot i que el seu pare esperava a ser afusellat en alguna presó. “Coses de la guerra”, deia amb tranquil·litat. Finalment el seu pare es va salvar i es van reunir tots tres a Mèxic.

Per a Espanya, els republicans van ser els perdedors. Per a nosaltres, els guanyadors. Les seves històries de vida ens van acompanyar i van servir per posar en perspectiva els nostres petits neguits sobre la vida quotidiana, que no era poca cosa, perquè sobreviure en una ciutat com Mèxic, ja llavors, tenia la seva pròpia dosi de gesta. La meva mare de tant en tant deixava anar “T’ofegues en un got d’aigua! Així no hauries passat els Pirineus”. I després em parlava de les històries que llegia en un munt de llibres sobre la Guerra Civil. Allò sí que va ser una guerra, i encara que aquesta pandèmia ens sacsegi, ens atemoreixi i el drama de les morts ens porti dolor, almenys tenim la certesa que passarà -potser durarà el mateix temps que Santiago Genovés va estar aïllat al mar-. Sabem que no haurem de travessar els Pirineus a temperatures sota zero -només hem de quedar-nos a casa i adaptar-nos a una nova realitat-; sabem que no hi ha bombes impredictibles, només un virus que hem d’aprendre a domar. Aquesta pandèmia ha arribat amb un manual epidemiològic, però sense un manual emocional. Existeix. Està en les veus d’aquesta generació que avui batalla en una UCI entre la vida i la mort sense poder acomiadar-se dels seus per por del contagi. Són els fills de la generació que durant la guerra va saber mantenir la força. En la incertesa es va forjar la seva temprança i les seves ganes de viure, i en la precarietat de la postguerra van aconseguir resistir i reinventar-se. Tal com em va dir abans de morir el poeta català Ramon Xirau, també exiliat a Mèxic: “Viure és transcendir i buscar en els àmbits del món alguna cosa que faci la vida digna de ser viscuda”.

Aprofitem la quarantena per rescatar les seves històries de vida. Si hi ha dolor plorem junts, però no oblidem. La memòria també és vacuna.