Des d'un túnel

Entre les troballes arqueològiques de civilitzacions humanes molt llunyanes en el temps, el primer i gran signe de civilització és un fèmur soldat. Ni les pintures ni les ceràmiques, ni els poblats ni les pedres esculpides. El primer gran signe de civilització és que algú va arrenglerar i embenar la ferida, va agafar l'afectat i el va portar a un indret segur, li va buscar refugi per al temps que no podria defensar-se, li va donar un menjar que va anar a buscar amb voluntat de mantenir-lo viu. Un altre individu (sempre cal afegir-hi "o una") va tenir cura de qui s'havia lesionat i s'havia fracturat un os important.

Des d’aleshores hem passat per tota mena de creences, hem fet responsables de les epidèmies els déus, les dones sàvies i els enemics. En el darrer segle hem construït edificis amplis i desenvolupat tecnologia capdavantera perquè una societat avançada no pot entendre’s sense aquesta funció guaridora. En els estats moderns ho havíem aconseguit. L’estat del benestar ha allargat l’esperança de vida i ha donat qualitat a moltes d’aquestes vides. La conseqüència de la bona feina és l’èxit en l’objectiu, i aleshores els humans, sempre tan humans, hem desatès els més vells i més febles.

A les generacions que havíem vist l’èxit dels sistemes de salut i d’altres sistemes que donaven qualitat a les nostres vides ens ha tocat viure una pandèmia provocada, precisament, per un virus que ataca l’essència de les nostres societats. Té un sistema de contagi extraordinàriament fàcil i molt eficaç en les grans conurbacions, ara que més del 55% dels humans viuen en ciutats, usen transports col·lectius, viatgen arreu del món i han contaminat l’aire i incrementat les patologies pulmonars i les metabòliques o cardiovasculars que són conseqüència d’una vida poc sana.

Gens partidària de les teories conspiratives, goso afirmar que és el virus amb més capacitat de destrucció d'allò més essencial en els humans, la seva tendència gregària, les seves interrelacions. És un virus que ataca l’essència del cosmopolitisme.

Des de fa setmanes, la meva mirada està focalitzada en els pacients, víctimes de la infecció complexa anomenada covid-19. No hi ha cap dia que no ens sorprengui la seva capacitat infectiva. El meu pensament viu dins d’un túnel que reclama concentració i mira de dedicar la seva capacitat a xuclar informació d’altres col·lectius mèdics que han compartit experiències o, més ben dit, conclusions provisionals de les seves experiències.

El poc temps que destinem a llegir triem molt bé el que llegim, potser perquè no tenim temps per perdre. Ens fixem en la font, en la mostra, en la bibliografia. Probablement a causa d'aquesta dedicació, que ha entrat en una fase estranya entre exhausta i esperançada, els clínics no hem pogut estar gaire presents en la multitud de veus que a tota hora parlen del coronavirus SARS-CoV-2.

Els que vam triar guarir els altres, signe de civilitat i aportació de progrés, fa setmanes que vivim sota una allau, sota un túnel, que ens aïlla –sortosament- dels debats polítics. El nostre cada dia es caracteritza per canvis constants, balances i equilibris bioquímics i ètics, medicina de batalla, d’assaig-error, de pors, medicina sense rostres, medicina de la distància, de saber que no tot anirà bé, entre el guariment i el desenllaç fatal, i per no posar la vida de ningú per sobre de la vida de tothom.

El virus provoca patiments als que el pateixen. La dificultat respiratòria els fa tenir sensació de mort imminent, la tos –sovint violenta- és l’arma del virus per projectar-se i recórrer el món sencer, els dolors osteomusculars postren els més valents. Els malalts hospitalitzats o als seus domicilis s’ho passen molt malament, i alguns governants es mostren insensibles i ens castiguen amb eslògans fets i rodes de premsa interminables i impossibles. Incommensurables llistes de culpes i retrets que crèiem que en plena epidèmia podríem estalviar-nos.

No només ens preguntem per què es van desatendre les alertes de l’OMS, per què hem ignorat les pròpies normes -que havíem elaborat pensant precisament en la possibilitat que un dia arribés una pandèmia com la que finalment ha arribat-, perquè no hem dedicat més esforços a l’autoprotecció dels sanitaris que hem atès les persones que hi ha darrere les fredes xifres de cada dia. A més d'això, quan, cansats, traiem el cap i parem l'orella en debats d’inconcebible apropiació oportunista de suposats èxits no provats, les paraules dels protagonistes públics esdevenen una remor desagradable, un soroll insuportable. S’ha treballat en condicions que no hauríem acceptat si no fos perquè el personal assistencial va detectar de manera precoç la capacitat de contagi inusual i alhora terrorífica i la llista diversa i devastadora de possibles complicacions que patien els nostres pacients; la més mortal, la insuficiència respiratòria. Però no l’única.

No demanàvem gaire, no demanem gaire, i el que demanàvem no ho hem tingut mai del tot. Ens hem adaptat al que teníem, en etapa de greu epidèmia s’ha acceptat allò inacceptable. Ingenus, pensàvem que els que governen els afers comuns entendrien que ara ens cal el seu guiatge íntegre, sòlid, eficient, exemplar.

Encara que sigui dins del túnel, sé que la medicina ha de pensar només en la demostració empírica, i que la política ha de pensar en termes de conveniència multisectorial d’aquesta societat que hem anat fent des que vam abandonar la idea que cadascú conreés per alimentar-se. Sé que la medicina és acció sense matisos i la política és anàlisi d’oportunitat, però des del cansament demano que no ho sigui de l’oportunisme.

Sortirem del malson, refarem la nostra vida, defensarem els valors i drets irrenunciables, però durant uns mesos tenim l’oportunitat de no posar colors a la preservació del que teníem. No deixin de tenir cura de les altres polítiques mentre els metges fem intensament de metges. Voldríem trobar el món que teníem quan vam entrar al túnel, i la feina de tots els que tenen responsabilitats polítiques és servar-lo i preservar-lo.

Voldríem trobar el món que vam deixar i havíem ajudat a bastir. No hi ha política sense polítiques, i aquestes darreres setmanes potser hem entès que la salut és el resultat de totes les polítiques.