Una revolució

No som gaire conscients que estem davant la primera vegada a la història en què tota la humanitat sense excepció està fent una cosa alhora: protegir-se d’una pandèmia. En ocasions anteriors mai va ser així. Les diverses pestes i altres epidèmies van ser sempre locals. Les guerres, malgrat el presumptuós qualificatiu de mundials, mai ho van ser en realitat -per fortuna-. Igual que no va ser universal el diluvi, fins i tot suposant que passés. Ni la discutida hipòtesi de l’esclat fa 70.000 anys del supervolcà Toba -que hauria delmat l’espècie humana- ni les glaciacions dels últims 300.000 anys van fer que tots els humans poguessin comunicar-se com ho fem ara per intentar col·laborar enfront d’una amenaça comuna.

Per tant, com sempre passa en qualsevol desgràcia, estem davant d’una oportunitat d’observar-nos, aprofitant aquest -jurídicament excessiu- confinament, i comprovar com, davant d’un microorganisme que mata, no hi ha bandera ni ideologia que ens protegeixi, sinó només la solidaritat i la cooperació en l’estudi perquè ajuntant les idees que produeixin les nostres ments aconseguim desactivar la malaltia. Més aviat que tard es descobrirà el remei, i aquest remei no serà d’un país o d’una tendència política. La notícia es difondrà de forma ràpida per tot el món. Es descobrirà més aviat que altres vegades perquè ara els humans estem interconnectats, i podem saber en un segon el que s’està fent als antípodes. El que ens ha fet créixer com a espècie és el llenguatge, perquè ens permet intercanviar informació. Aquest intercanvi serà crucial en aquest moment.

Ens adonarem que la xarxa ha de ser lliure i accessible per a tothom, perquè és la que ens permet intercanviar coneixement a la màxima velocitat, i fa encara més potent la nostra evolució. Aprendrem també que només a través del coneixement obtindrem l’enyorat benestar de poder sortir a l’exterior i relacionar-nos altre cop. El coneixement científic és l’únic que ens dona l’oportunitat de ser cada vegada més savis, és a dir, més conscients de nosaltres mateixos.

D’aquesta crisi no se’n sortirà amb l’obscurantisme de les dictadures. Històricament sempre van dominar els territoris una minoria de dirigents cada vegada més enriquits, que sabien envoltar-se d’una força armada per imposar la seva llei, amb l’aplaudiment d’una munió d’ingenus que ni tan sols obtenien cap tros del pastís. Les principals revolucions dels segles XVII-XVIII van portar com a bandera la llum del coneixement. Després d’allò el món va canviar. Es van crear les bases del que avui anomenem democràcia, i sobretot consistien en evidenciar, amb més o menys eficàcia, que ja no “manarien” els dirigents, sinó el poble, com recordava la Grândola, vila morena de la Revolució dels Clavells. Això és justament el que molestava al feixisme, que va voler recuperar, amb una falsària ferum de modernitat, la fe en un “superhome” idèntic al de les antigues monarquies, que seria el dirigent suprem que ens dominaria a tota la massa d’ignorants, que és com veuen els feixistes la humanitat. El feixisme era un retorn nostàlgic al passat de les minories dirigents selectes. Quina llàstima que el model fos copiat, en part, pels totalitarismes d’esquerres.

Hi ha el perill que aquesta crisi sigui aprofitada pels oportunistes autoritaris de sempre, que utilitzen el lògic descontentament de la gent en situacions dramàtiques per manipular-la a la seva conveniència. Per això és important construir quelcom de nou que faci front a aquests pocs cacics i faci entendre a tota la societat que el món dels buscavides i dels murris ja no és possible. Que només cooperant entre tots aconseguirem una societat millor. I que el futur no depèn d’una espècie d’“estimat líder” assenyalat pel dit diví, sinó del nostre comportament individual, sempre disposat a ajudar, propens a la persuasió i allunyat de conductes autoritàries. La conducta solidària és l’única que ens donarà el benestar. Entendre, d’una vegada, que la felicitat pròpia depèn de si tothom del nostre entorn també és feliç, i no de si aconseguim viure en una gàbia d’or pagada per nosaltres.

El futur és la ciència, l’educació derivada d’aquesta ciència i la sanitat. Aquests hauran de ser els tres sectors estratègics que ens defensaran de qualsevol pandèmia i de tots els que no es comportin d’acord amb les màximes de cooperació i solidaritat: els delinqüents, que cada vegada seran menys si realment s’inverteix en els tres sectors indicats. Aquests sectors sí que són, sens dubte, serveis essencials.