La teva sort és la nostra sort

Rui Rio, cap de l’oposició portuguesa, ha dit una frase magnífica dirigida al primer ministre del seu país: “Et desitjo molta sort perquè la teva sort és la nostra”. Fa uns anys que Portugal ens està donant lliçons polítiques de primer ordre, i, en aquest moment, tant de bo el cap de l’oposició política espanyola fos capaç de tenir una actitud semblant, i no les ganes massa visibles d’aprofitar aquesta circumstància terrible per tractar de desestabilitzar el govern.

Més enllà de la política, la frase de Rio diu una gran veritat que ara es revela més certa que mai: estem en un món en què la sort d’un pot ser la sort de tots, i passa el mateix respecte a la dissort. L’excés de competitivitat que ha caracteritzat els últims decennis ens ha fet perdre de vista aquest fet tan elemental, accelerat a causa de la globalització. De cop descobrim que tots els humans anem en la mateixa barca i que les baralles només contribuiran a enfonsar-la. Cal canviar ràpidament el xip, i això no és fàcil.

Estem enmig de la pandèmia i no sabem com i quan s’acabarà. Alhora tenim ja certa perspectiva per veure quines coses han funcionat relativament bé i quines no, en aquesta situació que està tibant les costures de tot el sistema social i posant-lo a prova. Pel que sabem fins ara -sense poder-ho assegurar, és cert, perquè la informació que rebem és probablement molt esbiaixada- alguns subsistemes han aguantat prou bé, encara que hagin estat al límit: el primer, el sistema sanitari; el segon, el de producció i distribució de queviures i productes de primera necessitat. També el civisme col·lectiu: que hi hagi algunes excepcions és normal, n’hi ha sempre, però si avaluem sistemes, és el conjunt del funcionament el que cal mirar. I ha funcionat raonablement bé, pel que podem saber fins ara, el sistema polític i de presa de decisions; que s’hagin produït errors és normal en una situació imprevista, però hi ha hagut lideratge, col·laboració, esforç i disciplina, encara que acompanyades de rondinades i pressions. Fruit, al meu entendre, no d’una mala coordinació sinó d’una situació política ja molt tensa, en què són impensables frases sensates com la del líder portuguès.

Tindrem temps, més endavant, de fer les crítiques i els balanços. Però hi ha una cosa que cal repensar des d’ara, perquè ha quedat ben clar que ha fallat de mala manera: les residències de gent gran. El que s’ha produït a les residències és terrible, i, per la seva amplitud, ha demostrat que no era una qüestió de casos aïllats; és un símptoma de tot un sistema que no funciona bé. Sé que és una qüestió delicada: no es tracta de trobar ràpidament culpables i quedar-nos tranquils. Des de sempre les dones s’han ocupat de l’atenció i la cura de la persones grans, i quan això s’ha fet incompatible amb la feina pagada, hem hagut de portar-les a residències, cosa que ens ha produït molt mala consciència, sensació d’abandó, de no complir amb la nostra tasca. Veure ara aquestes morts encara més amargues per les condicions en què s’han produït, no fa sinó fer-nos sentir encara pitjor.

Però precisament no s’ha de viure com un problema personal, sinó admetre la deficiència d’un sistema que cal refer del tot. La nostra societat només valora les persones mentre són productives; després, els allarga la vida, les manté, però deixa de considerar-les. Per exemple, per què parlem de residències d’avis? Es pot dir persones grans, o velles, o ancianes, tots aquests noms fan referència a la persona mateixa; en canvi si parlem d’avis només és en relació a la família, a la gent jove. És simpàtic, tendre potser, però molt paternalista: la gent vella ja només val pel fet de pertànyer a una família. Desposseïda del seu entorn de sempre, de les seves coses, de la seva llibertat, dels seus petits plaers. Amuntegada -i ara sabem que en molts casos això és literal- amb persones que no coneix i amb qui no té lligams. I, descobrim, en unes condicions sanitàries tan precàries que una situació límit les ha convertit en una trampa mortal.

No es tracta d’assenyalar culpables, insisteixo, sinó d’aprofitar aquesta duríssima lliçó per treure’n conseqüències. Les residències s’han demostrat incapaces de resistir un embat que la resta de la societat ha aguantat millor. Cal repensar el temps de la vellesa, la manera de viure-la, donar-li valor, dignitat, benestar. En moltes societats la gent vella és considerada sàvia, dipositària del saber comunitari; entre nosaltres, no. La gent vella és tractada com una andròmina que s’arracona perquè fa nosa, perquè no hi ha temps ni ganes d’ocupar-se’n. Perquè creiem que no ens aporta res.

I, a més, recordem-ho: hem d’oferir-los una altra vellesa encara que només sigui perquè la seva sort serà la nostra; si no ho fem, també al nostre torn serem arraconats.