Els supermercats buits i l’apocalipsi
La crisi causada pel coronavirus ens va deixant multitud d’imatges que revelen amb una precisió subtil de quina manera està construït el nostre imaginari al voltant de l’apocalipsi. Em refereixo sobretot als mems que els ciutadans van fer circular per les xarxes a casa nostra fa uns dies, i que ara fan circular als Estats Units: fotografies i vídeos que, més enllà de buscar l’humor i el somriure reconfortant en aquests durs moments de confinament, posen llum sobre els valors, les pors i les angoixes que hi tenim associats, així com les esperances que hi voldríem albirar potser sense acabar de reeixir-ne. Un d’ells em sembla especialment significatiu: el que recicla l’escena del supermercat al film nord-americà Guerra Mundial Z (2013) i el converteix en un establiment del Mercadona. A la pel·lícula, el món està assetjat per una pandèmia que converteix els humans en zombis i els protagonistes lluiten per trobar l’antídot que pugui frenar-la. Les correspondències amb la situació provocada pel covid-19 són evidents, com també ho és la seqüència en qüestió en la qual el supermercat s’ha convertit en un camp de batalla per veure quin humà no infectat s’emporta els últims queviures. Una situació significativament propera al que s’ha vist i viscut aquests últims dies als establiments alimentaris del nostre país i d’altres.
L’art s’ha ocupat de la representació de l’apocalipsi des de temps molt primitius i la definició d’una part de la seva essència segueix viva a través del cinema i l’audiovisual. Ja sigui a través de pandèmies, invasions zombis o alienígenes, catàstrofes mediambientals o també el descontrol de l’avenç tecnològic sense límits, la fi del món és codificada al nostre imaginari des d’una perspectiva pràcticament unívoca: la lluita final per la supervivència individual. En aquest sentit, el comportament dels ciutadans davant l’amenaça del covid-19 i la incertesa del confinament, proveint-se desmesuradament d’aliments per si mai més poguessin aconseguir-ne, evidencia quelcom pertorbador, que ens connecta amb un estat preprimitiu de la nostra civilització i que el cinema d’alguna manera contribueix a perpetuar: la desconfiança en els llaços de la comunitat en situacions de crisi, la desafecció pel que hem construït com a col·lectivitat, la solitud final davant de la fi. Són les figures contornejant-se i desconnectant-se les unes de les altres a la Visió de l’Apocalipsi del Greco, o les figures en guerra al Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, però també els personatges erràtics i indefectiblement sols del cinema apocalíptic de Béla Tarr i els personatges que es tornen irremeiablement cruels i amorals a Ceguesa, el film basat en Assaig sobre la ceguesa de José Saramago i que reflexiona sobre aquestes qüestions a partir d’una pandèmia que afecta la vista.
La situació de confinament i l’aïllament que comporta ens està enfrontant, doncs, a una paradoxa que, malgrat tot, hauria de veure’s com una oportunitat per redefinir els valors del capitalisme salvatge i la globalització a tots els nivells (social, polític, econòmic, mediambiental). Aquesta situació ens empeny a una solitud forçada que contribueix a aflorar l’esmentada desconfiança en els llaços de la comunitat però que, alhora, obre una escletxa de llum on es fa evident la necessitat de consciència global al voltant de l’absurditat d’entregar-nos a una individualitat desaforada. La majoria hem entès que l’esforç que suposa confinar-nos beneficia tothom, perquè l’esforç col·lectiu ens enforteix davant de la nostra vulnerabilitat individual enfront del virus. Però la realitat és que aquesta premissa és aplicable a la totalitat de l’existència humana i les seves múltiples manifestacions. És per això que necessitem més que mai la vulnerabilitat tal com l’entén la filòsofa Judith Butler, perquè ens fa més forts lliurant-nos a la consciència de la pertinença a un tot i ens recorda que no hi ha individualitat sense col·lectivitat i a la inversa. També necessitem la solidaritat d’Albert Camus com a contínuum o mode de vida, no pas com a excepció per a situacions excepcionals. Per arribar-hi ens caldria promoure una tasca titànica: obrir les consciències individuals arreu. No hi ha cap gran canvi o revolució que no s’hagi basat en el despertar de les consciències individuals, i la crisi del coronavirus és, malgrat tot, una oportunitat per encetar-lo. Ara només falta saber quina serà la voluntat d’uns i altres.
