La triple crisi del capitalisme

Un camió de la Lluna Roja siriana ruixant desinfectant pels carrers de Damasc
i Mariana Mazzucato
03/04/2020
5 min

El capitalisme afronta almenys tres grans crisis. Una crisi sanitària, ocasionada per una pandèmia, ha desfermat ràpidament una crisi econòmica de conseqüències encara incertes per a l’estabilitat financera, i tot plegat es produeix sobre el teló de fons d’una crisi climàtica que no es pot resoldre des del continuisme. Fins fa tot just dos mesos, la premsa anava plena d’imatges atemoridores de bombers sobrepassats, no de sanitaris desbordats.

Aquesta triple crisi ha revelat l’existència de diversos problemes en la manera de fer del capitalisme. Tots ells s’han de resoldre al mateix temps que fem front a l’emergència sanitària immediata. En cas contrari, no farem més que solucionar problemes per una banda i crear-ne d’altres per una altra. És el que va passar el 2008 amb la crisi financera. Els governants van inundar el món de liquiditat sense dirigir-la cap a bones oportunitats d’inversió. Per consegüent, els diners van acabar tornant a un sector financer que no era (i no és) apte per complir la seva funció.

La crisi del coronavirus està posant al descobert encara més dèficits de les nostres estructures econòmiques, en particular l’augment de la precarietat laboral a causa de l’ascens de l’economia de les feines ocasionals i al desgast del poder de negociació dels treballadors en els últims decennis. Per a la majoria de treballadors, el teletreball és senzillament impossible i, per bé que els governs ofereixen certes prestacions als que tenen contractes convencionals, els treballadors per compte propi poden quedar abandonats a la seva sort.

Encara pitjor que això és que els governs estan oferint crèdits a les empreses en un moment en què l’endeutament privat ja registra nivells històricament alts. Als Estats Units, l’endeutament total de les famílies just abans de la crisi actual era de 14,15 bilions de dòlars, 1,5 bilions superior al del 2008 (en termes nominals). No oblidem que va ser precisament l’elevat deute privat el que va provocar la crisi financera global.

Dissortadament, en les últimes dècades molts països han aplicat polítiques d’austeritat, com si l’endeutament del sector públic fos el problema. Aquesta pràctica ha erosionat ni més ni menys que les mateixes institucions públiques que necessitem per superar crisis com la pandèmia del coronavirus. Des del 2015, al Regne Unit s’han retallat els pressupostos de la sanitat pública en 1.000 milions de lliures (uns 1.120 milions d’euros), cosa que ha comportat un increment de la càrrega de treball dels metges interns residents (molts dels quals han abandonat la sanitat pública britànica) i una reducció de les inversions a llarg termini necessàries per garantir que als pacients se'ls tracta en instal·lacions segures, modernes i amb prou personal. Als Estats Units (que mai no han disposat d’una sanitat pública amb un finançament adequat), el govern de Trump ha intentat amb insistència retallar la dotació pressupostària i la capacitat dels Centres de Control i Prevenció de Malalties i altres institucions d’una importància crítica.

A aquestes ferides autoinfligides cal afegir-hi un entorn empresarial excessivament finançaritzat, que s’ha dedicat a extreure valor de l’economia recompensant els accionistes amb plans de recompra d’accions, en lloc d’apuntalar el creixement a llarg termini invertint en recerca i desenvolupament, salaris i formació dels treballadors. En conseqüència, s’ha privat les famílies d’un cert coixí financer, la qual cosa els complica l’accés a béns bàsics com ara l’habitatge i l’educació.

La mala notícia és que la crisi del coronavirus està exacerbant tots aquests problemes. La bona és que podem aprofitar l’estat d’emergència actual per començar a construir una economia més inclusiva i sostenible. La qüestió no és endarrerir o bloquejar els ajuts públics, sinó estructurar-los correctament. Hem d’evitar els errors de l’època post-2008, en què els rescats financers van permetre a les grans empreses amassar beneficis encara més alts un cop acabada la crisi, però van fracassar a l’hora de posar els fonaments d’una recuperació sòlida i inclusiva.

Aquesta vegada les mesures de rescat han d’estar subjectes a condicions tant sí com no. Ara que l’estat ha tornat per assumir un paper protagonista, ha de fer d’heroi i no pas de passerell innocent. Això implica aportar solucions immediates, però concebre-les de tal manera que serveixin a l’interès públic a llarg termini.

Es poden establir, a tall d’exemple, condicions per a la concessió d’ajuts públics a les empreses. S’hauria de demanar a les empreses que percebin rescats que mantinguin els treballadors i assegurar-se que, quan passi la crisi, inverteixin en formació i unes millors condicions de treball per als assalariats. O encara millor: com es fa a Dinamarca, els governs haurien d’ajudar les empreses a continuar pagant els salaris encara que els empleats no treballin. D’aquesta manera, s’ajuda les famílies a conservar els seus ingressos, s’evita la propagació del virus i es facilita la tornada a l’activitat productiva de les empreses després de la crisi amb una sola mesura.

A més, els rescats s’haurien de concebre de tal manera que condueixin les grans empreses a premiar la creació de valor en lloc de l’extracció de valor. En aquest sentit, caldria impedir la recompra d’accions i incentivar la inversió en creixement sostenible i reducció de les emissions de CO2. Després de declarar que adoptaria un model que tingués en compte tots els implicats en les decisions empresarials, la Business Roundtable (una associació que reuneix directius de grans empreses nord-americanes) té una oportunitat de posar en pràctica el que predica. Si la patronal nord-americana continua fent el ronsa, li haurem de recordar les seves promeses.

Pel que fa a les famílies i les llars, els governs haurien d’anar més enllà dels crèdits i sospesar la possibilitat d’alleujar-los el deute, especialment tenint en compte els alts nivells d’endeutament privat actuals. Com a mínim, s’haurien de congelar els pagaments als creditors fins que es resolgui la crisi econòmica immediata i recórrer a injeccions econòmiques directes a les famílies més necessitades.

Així mateix, els Estats Units s’haurien de comprometre a cobrir entre el 80% i el 100% dels costos salarials de les empreses amb dificultats, com han fet el Regne Unit i molts països asiàtics i de la Unió Europea.

També és el moment de repensar els convenis público-privats. Massa sovint aquests acords són més parasitaris que simbiòtics. Els esforços per desenvolupar una vacuna contra el covid-19 podrien esdevenir un exemple més de relació unidireccional per la qual les grans empreses amassen beneficis desorbitats revenent al sector públic un producte fruit de la recerca finançada amb diners dels contribuents. De fet, malgrat la important inversió pública dels contribuents en el desenvolupament de vacunes, el ministre de Sanitat i Serveis Socials dels Estats Units, Alex Azar, ha reconegut recentment que és possible que no tots els nord-americans es puguin permetre pagar els nous tractaments o vacunes contra el covid-19.

Necessitem desesperadament estats emprenedors que inverteixin més en innovació en àmbits que van des de la intel·ligència artificial fins a la salut pública, passant per les renovables. Però, com ens recorda aquesta crisi, també necessitem estats que sàpiguen negociar perquè els beneficis de la inversió pública retornin a la ciutadania.

Un virus assassí ha posat al descobert l’existència de grans febleses en les economies capitalistes occidentals. Ara que els governs han assumit una mentalitat bèl·lica, tenim l’oportunitat de reparar el sistema. Si no ho fem, no tindrem cap opció de superar la tercera gran crisi (un planeta cada cop més inhabitable) i totes les crisis més petites que comportarà durant els anys i els decennis que vindran.

Copyright Project Syndicate

Traducció: Ignasi Vancells Mora

stats