Com seria el món sense l’ONU?

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) celebra avui a Nova York els 75 anys de la seva fundació, que arriben en un moment de profunda crisi de la multilateralitat, és a dir, de la idea fundacional que els grans conflictes d’interessos polítics i econòmics mundials s’han de resoldre des de la cooperació i el dialèg entre estats. Fundada després de la Segona Guerra Mundial per evitar tornar a un conflicte bèl·lic i per superar el fracàs de la seva antecessora, la Societat de Nacions nascuda (i fracassada), després de la Primera Guerra Mundial ha tingut moments millors que l’actual, marcat per l’auge dels nacionalismes populistes que tenen en la figura del president nord-americà, Donald Trump, el seu màxim exponent. Trump s’ha erigit en flagell de l’ONU, a la qual no dona treva: no només li ha retirat el suport, sinó que actua directament en contra de les seves polítiques més emblemàtiques, com ara la lluita contra el canvi climàtic o la tasca de distensió en conflictes clau com el de l’Iran. Però, a més d’erigir-se en un clar boicotejador de l’esperit cooperatiu i de les polítiques concretes de l’ONU, el Trump de l’ America first ha esdevingut un exemple a seguir per mandataris d’arreu del món reconcentrats en una mena de neonacionalisme populista, des del brasiler Bolsonaro fins al rus Putin o l’hongarès Orbán, a més del Johnson del Brexit. El replegament de tots aquests països portes endins, amb la por a la Xina emergent com a espantall, ja fa temps que està debilitant una ONU en hores baixes. Només faltava la pandèmia del covid-19 per acabar d’estressar una institució que sempre ha tingut més poder simbòlic i moral que real, però que, tanmateix, si no existís deixaria un món encara més insegur, imprevisible i desigual del que ja és.

L’Europa coliderada per Alemanya i França és, a hores d’ara, segurament l’últim pilar segur que li queda a l’organisme liderat pel portuguès António Guterres. Els seus reptes concrets són la lluita contra el canvi climàtic i la pandèmia però, més enllà d’això, o precisament per intentar combatre’ls amb èxit, a l’ONU li cal de manera peremptòria tornar a enfortir el relat de la multilateralitat si vol tenir alguna possibilitat de seguir sent un actor rellevant en la geopolítica mundial. De fet, s’hi juga el futur, la supervivència com a institució. I, amb ella, segurament la d’un planeta Terra que està jugant amb foc.

Les pròximes eleccions nord-americanes seran també decisives per a l’ONU. Una nova victòria de Trump l’abocaria a un escenari de debilitat, de més desunió, de més risc. Seria molt trist que la humanitat hagués d’esperar un nou desastre mundial, en forma de crisi climàtica, de pandèmia descontrolada o de migracions massives sense horitzó ni acollida, per recuperar l’esperit de concòrdia i de pragmatisme polític que va fer possible la creació de l’ONU ara fa 75 anys. Malgrat tots els seus defectes, sense l’ONU aquestes set dècades i mitja, amb Guerra Freda inclosa, haurien estat pitjors. Pensar un món sense l’ONU o el que representa resulta inquietant.