Córrer per la platja

BarcelonaNo m’agrada córrer per la platja, perquè els peus se t’enfonsen, fa baixada i les vambes se t’omplen de sorra. Però avui és el dia que, de sis a deu del matí, es permet als esportistes populars de fer-ho i me n’hi vaig a fer-ne una crònica. Són dos quarts de vuit del matí i els carrers de la Barceloneta ja són plens de corredors, però a la sorra de la platja només hi ha fotògrafs i algun nedador vestit de neoprè. Una periodista prepara una foto amb un noi de cos atlètic que ha de xutar una pilota en direcció a ella. Ho repeteixen diverses vegades. A la barana del passeig, badocs. En un banc, dos nois, que van junts, aprofiten per fer flexions.

Pel circuit de bicicleta, en direcció a les Torres Mapfre, corre molta gent, molta: em poso la màscara i corro, jo també, provant d’esquivar els altres, com a les curses. Hi ha nois sense samarreta (més pàl·lids del que els tocaria, segur, pel confinament) i dues patinadores, cadascuna amb el seu mòbil, que es fan fotos l’una a l’altra. Parelles de ciclistes que no se n’amaguen, d’anar junts, i xerren. Aquí i allà urbanos que vigilen i comenten coses de la feina. Si hi hagués manters semblaria un dia normal. Corro cap a l’espigó de la Mar Bella: en un racó hi ha un noi que es prepara per fer surf. S’ha posat música a tota castanya i exercita els braços amb una goma.

"Us recordem que el bany recreatiu no està permès" sento per un altaveu. I ric, perquè m’imagino els surfistes intentant no fer xipoll, ni esquitxar-se, per no ser recreatius. La veu també ens recorda que no hi ha socorristes. Això em fa pensar si els nedadors, pensant que han d’anar sols i que no tindran ajuda, si els agafés rampa, s’hauran quedat a casa. Potser és que és d’hora. A davant meu, ara, corre un senyor tot suat. Faig una giragonsa, per no avançar-lo de gaire a prop. Passo per davant d’un lavabo públic, ara tancat, com tots els xiringuitos, que a hores d’ara, en un dia normal, ja estarien traient fum amb olor de gamba, d’arròs i de calamars a la romana. Algú ha escrit, al damunt dels dos pictogrames que indiquen que és un vàter mixt: "The gender is a social convention". I algú altre ho ha rematat amb un: "Soy una mujer y tengo polla" i un "Soy un hombre y tengo tetas". Somric a sota de la màscara, perquè penso que tant podria haver-ho escrit algú d’esquerres, d’acord amb el text en anglès, com algú de dretes, en contra.

Quatre noies d’uns disset anys, pentinades i maquillades, passegen juntes sense amagar-se’n, lluint els tatuatges, rient i fent comentaris en veu alta, sense cap consciència d’estar fent res perillós. Una parella heterosexual seu a la sorra i es mira el mar. Veig, ara sí, un senyor que corre per la platja amb les vambes a la mà (amb els mitjons posats) amb la cara de qui no hi tornarà mai més. És l’únic.