Corrupció, pandèmia, autarquia

Tal com comentàvem ahir, tan aviat com el rei Joan Carles ha posat una xifra damunt la taula els grans partits i mitjans de comunicació espanyols han corregut a donar per bona la regularització fiscal del monarca i a enaltir la seva figura i la seva suposada obra política amb lloances que en un moment com aquest resulten especialment grotesques, per cíniques. La quantitat, per cert (els 680.000 euros) és ben modesta, venint d'algú de qui sabem que, en un altre escàndol, va rebre 65 milions d'euros de l'Aràbia Saudita i els va dipositar en un paradís fiscal a nom d'una seva amant. Això és per posar només un exemple, perquè d'expedients judicials el rei emèrit en comença a tenir també una col·lecció ben extensa, com les que té d'objectes i de persones: i qui diu el rei emèrit, diu la casa reial. La Marca Espanya torna a lluir-se davant del món, però els prohoms de la pàtria espanyola prefereixen —com sempre— assumir la figura de l'antic hidalgo i no tan sols negar-se a reconèixer l'evidència (el cap de l'Estat és un corrupte i, amb ell, ho ha de ser necessàriament tot o gran part del sistema polític espanyol), sinó respondre, treure pit i dir-se a ells mateixos un munt de ridícules fanfarronades.

Hi ha una altra cosa que s'ha repetit bastant les dues últimes setmanes i que el secretari de Salut Pública de la Generalitat, el doctor Argimon, va ser el primer d'exposar amb nítida contundència: si aquí fem desescalades, si ens dediquem a obrir els comerços i els bars tan aviat com les xifres del coronavirus baixen una mica, és perquè no tenim diners per tenir-los tancats. Ras i curt i trist. A Alemanya o a França sí que els tanquen tant com poden, perquè tenen diners per finançar aquests comerços i aquests negocis (em penso que fins a un 75% del que ingressarien si estiguessin oberts). Nosaltres —ni Catalunya, ni Balears, ni Espanya— no els tenim, aquests diners, i per això hem d'anar fent obertures i tancaments segons com puja o baixa l'índex de velocitat de contagi. Davant d'aquesta realitat, faríem bé de preguntar-nos com és que ha passat això. Com és que no tenim diners per fer front a una crisi com la generada per la pandèmia.

Se sol dir que això es deu al fet que som (Espanya, Catalunya, les Balears) un país pobre, o més pobre del que ens pensàvem, o un país no ric, o no tan ric com ens pensàvem. Crec que seria més exacte dir que el problema és que som un país corrupte. La corrupció empobreix, fins a devastar-los, els països que posseeixen grans riqueses naturals, com es veu freqüentment a Llatinoamèrica. Aquí no arribem a aquells extrems perquè ens en salva la Unió Europea, però és obvi que la voracitat extractiva de bona part dels dirigents que hem tingut en els darrers quaranta anys ha donat peu a unes estructures democràtiques dèbils, i aquesta debilitat ens acaba passant factura a tots en els moments més delicats. No voler-ho veure, i a damunt pretendre proclamar que aquest és un gran país amb una democràcia capdavantera, s'assembla molt a l'autarquia.