Si alguna cosa pot anar malament...
Netflix ha estrenat Away, una sèrie ideal per als fans dels viatges a l’espai. Compleix tots els requisits de l’acció, el suspens i l’emoció dins un coet i unes trames perfectament previsibles. Compleix també les regles d’or dels relats sobre la cursa espacial. Primer: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. Segon: si hi ha alguna remota possibilitat que una cosa s’arregli, s’acabarà arreglant a l’últim instant. Tercer: les naus espacials fallen més que una escopeta de fira.
Away narra la gesta de l’Astral I, una missió internacional de tres anys de durada que aspira a ser la primera que trepitja Mart per establir-hi una base. A l’expedició hi participen una nord-americana, una xinesa, un rus, un indi i un britànic d’origen africà. Pot semblar el principi d’un acudit però és el caldo de cultiu perfecte per poder desenvolupar subtrames. La multiculturalitat servirà per mostrar les tensions internacionals a la Terra i la importància de la cooperació entre iguals a l’espai. En aquest cas, el govern xinès és el que narrativament en sortirà més malparat, mentre que els russos es convertiran en una vella glòria entranyable.
Hi ha un subtext que pretén reflexionar sobre la importància del medi ambient i la cura del planeta Terra, l’espiritualitat, la religió, la filosofia i el valor de les relacions humanes. El guió està esquitxat de sentències que es mouen entre l’autoajuda i el positivisme més tòpic. Les tensions sexuals resulten tan previsibles com precipitades. Però Away té una singularitat que la fa única en el gènere: planteja el drama de la conciliació familiar i el sentiment de culpa etern de les dones que no poden atendre com voldrien les necessitats domèstiques quan pretenen excel·lir en la seva carrera professional. Aquest és el gran problema de la líder de l’expedició, la comandant Emma Green (interpretada per Hilary Swank), que durant tot el viatge d’anada a Mart es torturarà pensant que potser s’hauria d’haver quedat a casa perquè, un cop ja és a l’espai exterior, la vida domèstica se li desgavella per complet. Tot un seguit de desgràcies familiars i la inestabilitat pròpia de l’adolescència de la seva filla li comportaran un patiment constant, fins al punt de posar en risc la missió.
En certa manera, la sèrie pretén posar en relleu la perspectiva de gènere i les dificultats afegides de ser dona a l’hora d’assumir grans projectes i dur a terme els somnis professionals. També sorprèn una NASA que compleix escrupolosament la paritat entre homes i dones. Resulta irònic que per explicar el drama de la conciliació en una dona l’han hagut de tancar en un coet, a milers de quilòmetres de la Terra i sense possibilitat de tornar-hi perquè la història aguanti. En qualsevol altra circumstància, no hi hauria sèrie perquè al segon capítol la protagonista hauria girat cua i hauria tornat cap a casa.
