Coses que les flors ens diuen sobre el territori

Algunes flors i plantes ens diuen coses sobre on som, o fins i tot ens diuen coses sobre fets que van passar fa milions d’anys al sòl que trepitgem. Segons l’expert en botànica Moisès Guardiola, en alguns indrets les erupcions de material magmàtic que hi va haver fa milions d’anys defineixen encara les característiques del sòl i fa que algunes plantes hi puguin créixer i unes altres no. És el cas d’alguns llocs de la serralada Litoral, de la Selva i de l’Empordà, els únics a Catalunya on es pot trobar un tipus de ginesta anomenada ginesta linifòlia.

Segons si en una regió el sòl és calcari o silícic podem trobar diferents espècies de plantes i flors, i es dona el cas fins i tot que algunes espècies molt similars i del mateix gènere ens indiquen sòls diferents. Per exemple, l’espígol és un indicador de sòls bàsics i és una planta que trobareu sobretot en llocs del Pirineu i el Prepirineu, en cotes al voltant dels 1.000 metres. En canvi, la cabeçuda o cap d’ase, que té un aspecte similar, el mateix color lilós i que és del gènere de les lavàndules, és una planta que trobareu en sòls bàsicament silícics de la costa i del prelitoral. Passa el mateix amb el bruc, indicador de terrenys àcids, i el bruc d’hivern, que per contra acostuma a viure en sòls bàsics. Trobar una alzina o trobar una argelaga negra és indicador d’estar trepitjant un sòl àcid o silícic: en canvi, veure espígol, margalló o foixarda és indicador de terrenys bàsics o calcaris.

Trobar-se amb segons quines plantes i flors també ens pot dir altres aspectes sobre l’ús del sòl o el clima, per exemple. Una flor bastant popular és la de la rosella, una planta que ens indica molt sovint la proximitat d’alguns conreus de cereals: no trobareu roselles al bosc. També hi ha plantes que, si les trobem, podem saber que som en terra de ningú, com per exemple l’orenga, que és una planta autòctona molt típica de vores de boscos. Les seves flors rosades, petites i aromàtiques, no les trobareu ni en un prat ni en una zona molt boscosa, sinó en zona fronterera. Veient altres plantes i flors podem saber que som en una zona més aviat àrida. És el cas de l’arròs de bruixa o crespinell groc, una planta amb gran capacitat per acumular aigua: les seves flors petites i grogues les trobareu en llocs rocosos i exposats.

Plantes invasores

No només entre els animals hi ha espècies invasores. En el terreny de les plantes també hi ha espècies que s’estan instal·lant a Catalunya i posen les coses més difícils a les varietats autòctones.

Un dels casos més clars és el del seneci del Cap, una planta molt estesa per les comarques de Girona, on va arribar procedent del sud de França, tot i que en origen és sud-africana. Es va detectar per primer cop durant els anys 90 a la Cerdanya i s’ha anat estenent per molts indrets resseguint marges de carreteres i rius. A simple vista, i sense saber-ne gaire, no és fàcil distingir la seva flor groga de, per exemple, una margarida. El seneci del Cap té un altre gran inconvenient: és una planta tòxica per al bestiar que se la menja.

Un detall que potser us cridarà l’atenció és que alguns pol·linitzadors es guien molt sovint pel color de les plantes. Els atrauen colors vius com el groc de la flor del seneci del Cap, i aquest és un factor que fa que aquesta planta invasora tingui avantatge respecte a unes altres d’autòctones.

Molt sovint parlem de les espècies que ens envaeixen però no parlem tant de les espècies autòctones del Mediterrani que ocupen uns altres sectors. Segons Moisès Guardiola, espècies tan conegudes com la ginesta, els cards i fins i tot el fonoll i el poniol són actualment invasores a Califòrnia. El fet que l’àmbit mediterrani comparteixi clima amb aquesta regió de l’oest dels Estats Units fa que aquestes espècies, quan hi arriben, s’hi trobin còmodes i puguin prosperar. Una cosa similar passa en alguns sectors de Sud-àfrica, de Xile i d’Austràlia, diferents regions del planeta que tenen també clima mediterrani.

L’omnipresència de la colza

Una altra flor groga que s’està fent molt habitual en aquesta època és sens dubte la de la colza. Els cultius d’aquest cereal s’han multiplicat en els últims anys, i fan que aquests atractius paisatges totalment grocs siguin cada cop més fàcils de veure a la primavera. Segons dades de la Generalitat, de les 2.600 hectàrees que hi havia dedicades l’any 2007 a aquest cultiu herbaci hem passat a més de deu mil durant l’any 2017. Segons el botànic i professor Llorenç Sáez, aquesta mena de cultius massius no suposen un problema especialment important per a altres espècies. Sáez creu que Catalunya encara té una certa diversitat de cultius si es compara, per exemple, amb regions de l’Oest Mitjà nord-americà, on l’extensió de camps de blat de moro és inacabable. La colza ha prosperat gràcies en bona part al fet que és un cultiu molt ben subvencionat per les polítiques de la Unió Europea.

Algunes flors i plantes són indicadores de sòl i d’altres s’utilitzen precisament per descontaminar la terra o l’aigua. Són plantes que exerceixen aquesta funció gràcies al fet que absorbeixen una gran quantitat de nutrients. Un cas pròxim el podeu trobar a la part baixa del Besòs, ben a prop de la depuradora de Montcada i Reixac, on s’han creat unes 8 hectàrees d’aiguamolls artificials en què creix amb força el canyís. L’objectiu d’això és que un cop passada per la depuradora de Montcada, i abans de tornar al riu, l’aigua faci un últim procés de filtratge natural, perquè el canyís absorbeix molts nutrients i la depura encara més. Si s’alliberés directament al riu amb un excés de nutrients faria créixer massa algues i provocaria que l’aigua del riu fos més tèrbola.

El canvi climàtic també està provocant mutacions en la distribució de plantes a Catalunya, per exemple a l’Alt Empordà, on segons Llorenç Sáez antigues vinyes estan sent ocupades cada cop més per cactus. Les dades sobre fenologia a Catalunya no són abundants, però en els últims anys sí que s’ha comprovat que plantes com les orquídies silvestres que solien florir al gener han començat a florir sovint al desembre. Segons Sáez, a Catalunya les dades són escasses comparades amb països com el Regne Unit, on s’anoten des de fa molts anys tota mena de detalls fenològics. De fet, el primer Servei Meteorològic de Catalunya ja tenia estudis publicats sobre aquesta matèria que daten de l’any 1936. Si no fos per la guerra i el franquisme, probablement ara Catalunya tindria tradició fenològica.

La rosa de Sant Jordi

Si alguna flor és protagonista a Catalunya per aquestes dates és òbviament la de Sant Jordi, que la podeu trobar en qualsevol floristeria però no anant d’excursió. Segons Llorenç Sáez, hi ha una quinzena de varietats autòctones de rosers a Catalunya, comuns en bardisses i vorades de boscos. Però, a diferència de les roses de la floristeria, tenen només cinc pètals i s’assemblen ben poc a qualsevol que us puguin regalar per la diada. Les roses silvestres són menys atractives ornamentalment i també es panseixen més aviat.

Les roses de Sant Jordi són seleccions fetes perquè la planta tregui pètals més abundants i sigui més bonica, i això no és pas un invent recent, perquè les primeres hibridacions es van començar a fer al segle XIX. Segons Moisès Guardiola, tampoc trobaríem al camp cap poma tan grossa i amb tan bon gust com les que ens mengem diàriament. També en molts fruiters la selecció genètica ha fet el seu camí. Al camp, de manera silvestre, hi trobaríem només pomes petites i força àcides.