45.000 euros al mes per mantenir un hotel tancat

BarcelonaEls llums de neó que il·luminen el rètol de l’entrada de l’Hotel Lloret continuen encesos nit i dia. A la porta també es manté el rètol que diu “Benvinguts”, escrit així en català i en tres idiomes més. Des del març, però, no hi entra ni un sol client. L’hotel està tancat des de llavors per la pandèmia, i s’ha convertit també en un pou sense fons: el manteniment costa 45.000 euros al mes, assegura el seu propietari, Armand Vives, que ja no sap d’on treure més diners. Amb tot, té una cosa clara: l’hotel ha de continuar com sigui. És un dels més antics de Barcelona.

L’Hotel Lloret és al capdamunt de la Rambla, a tocar de la font de Canaletes. Qualsevol que hagi passejat pel centre de Barcelona hi ha passat per davant segur. És un edifici antic de quatre plantes, que crida l’atenció pels seus balcons amb baranes de ferro i finestres amb persianes de fusta. La família Lloret -d’aquí ve el nom de l’hotel- el va inaugurar el 1926 i ha tingut hostes tan il·lustres com el president Francesc Macià. Des del 1988, però, Armand Vives n’és el propietari. “És un hotel d’una estrella, però digne i familiar”, resumeix en poques paraules. Segons diu, les seves 70 habitacions sempre estaven plenes. De turistes, esclar. I aquest és el problema: ara no hi ha turistes a Barcelona. Però l’hotel continua sent una màquina de cremar diners.

Despeses fixes

“El lloguer de l’edifici, l’aigua, la llum, el gas, el telèfon, l’assegurança...”, enumera Vives. Són despeses que ha de continuar pagant cada mes. A això s’hi afegeix un crèdit ICO que va demanar el 2016 per fer obres a l’edifici -va construir una nova planta- i que ara ha de tornar. Amb tot plegat gasta 45.000 euros al mes, assegura. Perquè, per exemple, el crèdit ICO ja són 8.000 euros mensuals, però és que la simple factura de la llum puja a 1.500 euros, i això que no gasten gens d’electricitat, o gairebé gens.

Els quatre focus que il·luminen el taulell de la recepció de l’hotel estan encesos i, segons Vives, ho estan permanentment. “No hi ha interruptor per apagar-los. Ningú va pensar en posar un interruptor perquè la recepció d’un hotel està sempre oberta, les 24 hores del dia”, explica. A l’hotel també es veu algun altre llum encès perquè tres treballadors de manteniment s’hi han instal·lat a viure. “El Robin, que és colombià, i l’Abasi i el seu fill, que són pakistanesos. Tenien problemes personals, em van demanar si s’hi podien quedar temporalment i ja fa vuit mesos que hi són. Jo estic tranquil i ells també”, explica Vives. Almenys la seva simple presència pot dissuadir possibles lladres o que algú ocupi les habitacions. Amb tot, Vives ha col·locat diverses bigues a la part interior de la porta d’entrada de l’hotel per evitar que algú la pugui tirar a terra.

Per poder mantenir l’establiment, continua explicant, va recórrer als crèdits ICO per fer front al covid-19 avalats per l’Estat. En total va sol·licitar 500.000 euros, que li van ser concedits però, diu, ja s’han fos. Perquè ara el manteniment de l’hotel costa 45.000 euros al mes, però al març, abril i maig la factura era molt més elevada. “Havia de pagar les factures endarrerides de gener i febrer, quan l’hotel encara estava en funcionament. Només la bugaderia eren 10.000 euros al mes”, diu com a exemple. Ara ja no pot demanar més crèdits ni ajudes, ni tampoc oferir el seu hotel per acollir malalts de coronavirus -encara que diu que li encantaria- o convertir les habitacions en oficines per a persones que teletreballen, com han fet altres establiments. “Això ho poden fer hotels de luxe, però no nosaltres. Qui vol anar a un hotel d’una estrella?”

Així que l’única solució que li queda és tirar del seu propi patrimoni o esperar el miracle i que tornin els turistes. De fet, Vives assegura que va intentar reobrir l’hotel al juliol. Al menjador ja està tot preparat (plats, tasses i coberts) perquè els clients esmorzin. També hi ha màquines de gel hidroalcòholic i fins i tot una mampara de protecció a la recepció, perquè ja havien pres tota mena de mesures per evitar possibles contagis. “Teníem tres o quatre reserves al dia, però quan hi havia una mala notícia sobre la pandèmia totes quedaven cancel·lades”, lamenta. Els números que va fer el van convèncer que era impossible obrir sense caure en la ruïna.

La seva esperança és poder obrir a la primavera, encara que no sap si podrà mantenir els 20 treballadors de l’hotel. Ara tots estan en ERTO. “Ciutat Vella serà la zona zero”, vaticina. El problema no és només el seu hotel, sinó tots, i el barri sencer, assegura. “Sí, vivíem del turisme, i què? Com tantes altres ciutats al món”.