De Costa Brava només en tenim una
BarcelonaLa Costa Brava bull. Bullen les entitats que s’han organitzat per salvar el patrimoni natural que creuen amenaçat pels nous plans urbanístics. I bullen també els promotors que van reprendre l’activitat a la zona després de la crisi i a principis d’any van veure com la Generalitat aprovava una moratòria d’un any per estudiar cas per cas tots els projectes.
El debat està servit entre interessos contraposats, però en qualsevol cas hi ha un seguit de consideracions generals que és imprescindible assenyalar. La primera i principal és que el valor paisatgístic de la Costa Brava, la seva especial orografia -que ha creat unes formes de vida social concretes-, el patrimoni cultural que acull i l’impacte que ha tingut en l’imaginari del país al llarg de l’últim segle i mig obliguen a una especial protecció. Malauradament, només en tenim una, de Costa Brava, no dues. I és obligació de la nostra generació llegar-la en les millors condicions als que vindran.
És evident que aquesta protecció ha de ser compatible amb un cert desenvolupament de la indústria turística i també amb les necessitats habitacionals de la població que hi resideix. D’aquí que sigui molt important ponderar tots aquests factors en el replantejament que s’està fent del planejament urbanístic.
Ara bé, hi ha casos que clamen al cel i que no es poden justificar per cap dels dos condicionants que citàvem abans. Per exemple, els casos de la cala d’Aigua Xelida, a Palafrugell, i la d’Aiguafreda, a Begur, on s’ha paralitzat la construcció de xalets de luxe en zones d’alt valor paisatgístic que fins ara havien restat intactes. Aquest tipus de projectes urbanístics no tenen un retorn social i econòmic equiparable al dany objectiu que poden causar.
En aquest sentit cal aplaudir la tasca de l’entitat SOS Costa Brava tant en la denúncia dels casos més flagrants com en la pedagogia que fa per conscienciar la població de la necessitat de preservar el patrimoni natural amenaçat. També és veritat que aquesta conscienciació no pot limitar-se només a la Costa Brava, que per altra banda ha d’evitar el risc de convertir-se en una mena de parc temàtic, sinó que s’ha d’estendre a altres zones de la costa catalana igualment valuoses i sobre les quals no hi ha tant de soroll. Ens referim, per exemple, al litoral de les Terres de l’Ebre, el del Maresme o el del Baix Camp.
A finals d’any la Generalitat haurà de decidir si atura definitivament els projectes que ara estan en suspens o si hi dona llum verda. En tot cas, les decisions no es poden prendre atenent només a una circumstància puntual, sinó amb mirada llarga i perspectiva àmplia. Perquè tot el que es malmeti ara, encara que sembli poc, serà irrecuperable en el futur.
