Els costos de transició
La independència de Catalunya haurà estat de les més estudiades abans de fer-se i qui sap si de les més estudiades després. S’han fet tots els estudis possibles i des de tots els fronts. En economia, tret d’algun de molt parcial fet des d’Espanya, hi ha un consens absolut respecte al fet que, amb la independència, Catalunya no només és plenament viable sinó que a més podrà millorar en equitat i eficiència. No hi ha el mateix consens, però, en relació a la transició i els seus costos, que de fet ja hem començat a pagar. No hi ha consens perquè depèn de nombroses variables, les més importants de les quals són la durada, el grau de confrontació i la reacció de la gent.
Es pot afirmar que com més duri i més gran sigui la confrontació, més grans seran els costos. I això per a totes dues parts, Espanya i Catalunya, i en proporcions diferents. Posem d’exemple el corralito amb què s’ha especulat aquests dies arran del canvi de seu social de la gran banca. Mentre no siguem independents, no hi pot haver corralito a Catalunya si no és que n’hi ha a Espanya; i això darrer no és gaire improbable. El colossal deute extern espanyol, un bilió de públic i un altre milió més de privat, i el fet que un dèficit recurrent encara el vagi fent augmentar, fan extremament dolorosa qualsevol pujada de la prima de risc. I ja està pujant, malgrat que el BCE fa tot el que pot per evitar que es dispari. Fins on podrà aguantar? Només cal que passi com a Grècia, quan els mateixos grecs treien del país tant com podien, perquè calgui limitar la disponibilitat de diners a tot Espanya.
Què més pot passar? Tret de possibles purgues de funcionaris com les que han tingut lloc a Turquia, una cosa que no és evident que puguem descartar en vista del que va passar l’1-O, al sector públic ja ha passat gairebé tot el que podia passar. Espanya ha intervingut les finances de la Generalitat i ara ja recapta i ho paga tot directament -funcionaris, pensions, proveïdors...-, com ho haurà de seguir fent fins que reconegui la independència i hi hagi un acord per al repartiment d’actius i passius o, parlant més generalment, de drets i obligacions. Entre els primers, la recaptació d’impostos i cotitzacions socials; entre les segones, el pagament de serveis públics, pensions i de la part de deute públic de l’Estat que Catalunya haurà d’assumir en funció dels actius que rebi. La intervenció de les finances va ser, de fet, la fi de l’autonomia i l’inici de la transició; per al PPSOE, cap a un autonomisme tipus diputació provincial, i, per als independentistes, cap a la República Catalana.
Pel que fa al sector privat, s’han fet diversos estudis sobre el possible abast d’un boicot comercial espanyol als productes catalans, amb resultats poc preocupants atesa la composició de la nostra balança per compte corrent actual, amb un saldo positiu amb la resta del món i negatiu amb Espanya. En altres paraules, els diners que rebem de la resta del món, amb les exportacions i estades de turistes, són molts més dels que paguem per les nostres importacions i que surten via transferències. En canvi, amb Espanya, si bé hi exportem més que no n’importem, les transferències que suposa el dèficit fiscal superen el saldo positiu anterior. Un negoci ruïnós que la transició pot empitjorar, ja que pot ser que caigui el superàvit comercial abans que no recuperem el dèficit fiscal. Per això deia en començar aquest article que la durada de la transició pot ser determinant.
Un altre element crític és el comportament del crèdit. Sense necessitat de corralito, que suposa un límit per disposar d’allò que tens, hi pot haver límits per disposar del que no tens; és a dir, per tenir crèdit. Per exemple, una potencial caiguda de les exportacions a Espanya, abans de poder ser compensada pel creixement de la demanda interna derivada del no dèficit fiscal, podria empitjorar el ràting d’algunes empreses. I hem de recordar que la manca sobtada de crèdit va precipitar la crisi que encara no hem abandonat del tot.
També en això darrer, doncs, la durada de la transició és determinant i hem de tenir clar que l’Estat ja l’ha començada, amb la intenció que l’ofec econòmic sigui ràpid i efectiu. El 30% de caiguda del PIB que diu De Guindos, famós per no haver encertat mai cap predicció. De fet, molt abans que a Catalunya caigués la cinquena part del que diu, la prima de risc hauria posat Espanya contra les cordes. D’aquí la seva pressa i la redacció de lleis exprés per forçar la marxa, de moment simbòlica, d’empreses. I d’aquí la necessitat de resistència. A Catalunya no li convé una transició molt llarga, però a Espanya encara menys.