Coutinho, les expectatives i la ‘saudade’
El brasiler no troba un rendiment estable que li freni la frustració d’estar lluny de la seva millor versió
Barcelona¿Com s’amortitzen 160 milions d’euros? ¿Quants gols per partit calen, quantes assistències, quants regats, quants 0-0 desencallats? Philippe Coutinho porta la pesant motxilla de ser el fitxatge més car de la història del club i no troba la manera d’avançar lleuger. Cada setmana que passa fa més la sensació que el brasiler s’ha quedat encallat en l’intent de recompensar la inversió que el Barça va fer per ell, una inversió que, d’una banda, converteix en inassumibles les exigències del Camp Nou i, de l’altra, en eterna la seva insatisfacció. Coutinho s’ha enredat en les expectactives i ni l’empenta del vestidor (Suárez) acaba de calmar-lo.
“Les expectatives i el valor que el jugador dona a la seva actuació al camp influeixen directament en el seu sentit de persistència i tolerància a la frustració”, explica Marcela Herrera, coordinadora i directora de Psicocoaching. Tenen a veure “amb les creences que el subjecte té cap a la feina que ha de fer” i amb les “percepcions de quina és la seva pròpia competència (autoeficàcia), quines són les dificultats i quins els objectius”. I tot passa per resoldre si l’esportista “percep la situació com un repte o com una amenaça”.
Algunes xifres fan pensar que Coutinho està més espantat que engrescat amb la situació que està vivint al Barça, per entendre’ns. Que no passa, precisament, pel seu moment de màxima confiança. Enguany és la primera vegada a la seva carrera que concreta menys ocasions de les que genera. Si no en fa, no és perquè no les tingui -tot i que està en volums lleugerament més baixos que fa dos anys a la Premier-, sinó perquè no li entren. En Lliga, podria portar un gol i una assistència més si hagués trobat l’eficàcia que tenia a Anglaterra o en els seus primers mesos a Barcelona. Aquests precedents positius, en lloc d’animar-lo a sortir d’aquest bucle fosc, li estan generant més bloqueig. “Coutinho està passant per un període de dol, d’enyorança cap al que va arribar a ser, cap al potencial que sap que té i que no troba com fer retornar”, analitza Xavi Lucas, exjugador, psicòleg i coach. “És un sentiment molt brasiler, aquesta saudade del que ha marxat i dubte de si tornarà”.
Herrera recomana una solució per sortir d’aquesta percepció d’amenaça de no tornar a estar al mateix nivell: “Plantejar-se objectius concrets, petites accions, així com una feina de diàleg intern per millorar l’autoconfiança i augmentar el sentit d’autoeficàcia. No és el gol, és la seguretat en ell mateix, alimentada d’accions que percebi que l’acosten al rendiment que busca”.
La dificultat radica en el fet que el nus s’enreda encara més depenent de com se l’intenti ajudar. “El seu entorn, amb la millor voluntat, li estarà dient que pot tirar això endavant, que ho té tot de cara, i sense voler estaran fent augmentar l’angoixa i el desajust emocional del jugador”, amplia Herrera.
Jugador = persona
En l’alt rendiment, sovint costa reconèixer la part persona que s’amaga darrere del jugador. “I és important analitzar com li han canviat les circumstàncies”, demana Lucas. A l’arribar a Catalunya, va néixer la seva segona filla, un fet que “reestructura les interrelacions psicològiques a casa i afecta al desenvolupament de la seva tasca esportiva”. Per al coach, a més, hi ha dues obvietats més: la primera, que Liverpool no és Barcelona, ni a efectes de ciutat, ni de premsa, ni de companys de vestidor. La segona és que l’arribada al Barça va anar acompanyada d’un esgotament emocional molt gran, pel pes tàctic que tenia a Anfield i que aquí no té, i pel preu del traspàs. “Ha somatitzat l’esgotament en fatiga muscular”. De fet, una lesió al novembre va interrompre el seu bon inici. Va arrencar el curs convivint amb Dembélé i, quan li estava guanyant la partida, va lesionar-se al bíceps femoral. Quan va poder tornar, la balança ja estava en favor del valor golejador del francès. Dembélé aporta el doble de gols (0,52) que el brasiler (0,23) i genera més passades que acaben amb xut (2,47 per 1,28) o amb gol (0,26 per 0,12). A Coutinho se li ha fet difícil fer pesar l’equació en favor dels paràmetres que el reforcen, que són la capacitat de combinació que té (42 passades Coutinho, 32 Dembélé) i, en conseqüència, la seva participació en els atacs de l’equip (0,59 per 0,22).
Messi i la pressió
Pel Camp Nou s’ha estès la sensació que Coutinho s’amaga. Que la pressió l’empetiteix. Però Lucas planteja una altra manera de mirar-s’ho. “No és un problema de pressió, però sí d’ascendència. L’ombra de Messi condiciona el talent i la gestió de les emocions, i dificulta que es vegi el Coutinho de Liverpool. Venia d’una inèrcia de ser algú molt important, i veure’s, per dir-ho d’alguna manera, a les ordres de Messi l’ha frenat. Tenir un geni al costat reestructura, no només les interrelacions tàctiques, sinó també de vestidor i d’emocions”. Coutinho marca, xuta i assisteix la meitat del que marcava, xutava i assistia fa dos anys a Liverpool. Ja hi ha qui ha de fer-ho, i qui ho fa.
Tenir una personalitat introspectiva no ajuda Coutinho a conviure bé amb la saudade. “És un jugador sensible, estable sentimentalment, més prudent que llançat. La seva energia condiciona el pas endavant que se li reclama i li està dificultant treure el seu talent”, comenta Lucas. Herrera veu que “no acaba d’ajustar les seves emocions al moment de l’equip”. L’aturada és una oportunitat per fer reset als comptadors i establir nous llistons.