La cova

EL CANVI climàtic havia convertit el món en un desert. Tots volien refugiar-se a la cova, però se n’anaven perquè estava ocupada. La cova tenia una porta massissa de fusta, tancada i barrada. Un dia hi va arribar un home fugint de la pesta. Com que no se n’anava, els de dintre la cova van treure el cap per una finestra molt alta.

Eren dos pallassos, el rialler i el ploramiques. El ploramiques portava perruca vermella. “Ens sap greu -va dir- però no pots entrar. Seria insolidari. Potser tens la pesta. Però t’ajudarem. Com que ets jove, ens duràs cada dia el menjar i, a canvi, quan ens morim, heretaràs la cova”.

Des d’aquell dia, l’home es va passar la vida caçant i buscant aigua per als pallassos. “Porta’m més teca, imbècil!”, cridava el rialler. El ploramiques deia: “¿Que et faria res, maco, de dur-me una miqueta de sopar i de beguda, sisplau?” El rialler almenys no era hipòcrita.

Una vegada va arribar un captaire. Va picar a la porta i va demanar entrar a refrescar-se. L’home va avisar-lo que ho deixés córrer, però el captaire va parlar en veu baixa amb els pallassos i va insistir tant que van obrir-li la porta just perquè passés. Al vespre, van llençar els ossos del captaire per la finestra.

Els pallassos eren exigents. Cada dia costava més alimentar-los. S’havien engreixat i estaven molt sans. Se sentien rialles de noies i música a dintre, i de nit es veien llums de colors per la finestra. ¿I si a l’altre costat de la pedra no hi havia més pedra sinó un paradís sense canvi climàtic ni pesta? ¿I si els pallassos no el deixaven entrar perquè tenien família i fills, i ell els alimentava sense saber-ho?

L’home es va anar angoixant i aprimant i va emmalaltir. Eren pallassos de terror, el renyaven, els regalimava sang pels llavis. Va veure que es moriria abans que ells, que l’havien enredat i que quan ell no hi fos n’enredarien un altre perquè els continués servint. No podia deixar morir de gana els pallassos perquè tenien la porta tancada per dintre. Si no l’obrien, ell mai podria entrar.

Quan més desesperat estava, va arribar un gegant i li va prometre que l’ajudaria. Llavors els pallassos van treure el cap per la finestra i van dir: “Infeliç! Ho tenim preparat i si tires a terra la porta s’enfonsarà la cova sencera! Nosaltres ens morirem però tu ens seguiràs, perquè la cova ja no existirà, ni per a tu ni per a ningú!” L’home es volia convèncer a si mateix que els de dins obririen la porta, però sabia que mai ho farien i que havia de triar entre la injustícia i la destrucció, i aquell gegant tampoc li feia gaire gràcia.