El covid-19, càrrega i oportunitat

i Ester Villalonga Olives
15/11/2020
4 min

Amitjan gener d’aquest any vaig començar a mirar-me el mapa de casos d’aquell nou coronavirus que els meus companys de la Universitat Johns Hopkins havien creat i actualitzaven diàriament. El vaig començar a mirar abans d’esmorzar, cada dia, de manera obsessiva. Aquells mateixos dies vaig agafar un avió per creuar els Estats Units per una reunió acadèmica a Silicon Valley. Després de visualitzar les dades que oferia la Johns Hopkins, ho vaig fer amb neguit. Al mapa havia observat que el virus s’estenia primer per Àsia i que era qüestió de temps que arribés a altres indrets. Al febrer, de camí a la feina, escoltava NPR, una emissora de ràdio pública dels Estats Units, on cada dia entrevistaven ciutadans xinesos que ja feia temps que estaven confinats. Ho escoltava amb molt d’interès i també amb preocupació.

El 3 de març vaig anar a una sessió sobre desigualtats socials als Instituts Nacionals de Salut (NIH) a Bethesda (Maryland), al costat de la capital dels Estats Units. Hi vaig anar de manera presencial en lloc de seguir l’acte en línia perquè els NIH són molt a prop de casa. A més, em venia de gust veure acadèmics i investigadors d’altres institucions i parlar amb ells entre sessions. Sempre penso que les millors idees i col·laboracions per a projectes de recerca surten de reunions improvisades als passadissos. En arribar, durant la presentació, un membre dels NIH ja ens va dir que érem valents tenint en compte l’encara epidèmia del nou coronavirus (la situació de pandèmia es va declarar poc més d’una setmana més tard). De fet, el president Trump era a l’edifici del costat amb el Dr. Fauci, figura màxima en la recerca sobre malalties infeccioses als Estats Units, en una sessió informativa sobre el coronavirus. L’endemà vaig decidir encarregar a la universitat una cadira nova, una impressora i un escàner per al meu despatx de casa. També vaig cancel·lar els viatges lligats als meus projectes de recerca i vaig fer tornar els investigadors que estaven fent treball de camp. Els companys epidemiòlegs que es dediquen a les malalties infeccioses ho havien deixat molt clar: hauríem d’evitar les classes presencials i fer el possible per teletreballar. Jo em dedico a l’epidemiologia social i no tenia eines per veure-ho tan clar.

Cap crisi anterior no ha estat igual. La crisi de l’Ebola del 2014-2016 va ser diferent. Durant una sèrie de conferències a la Universitat de Harvard sobre els perills del brot a l’Àfrica a les quals vaig assistir, els experts van plantejar un possible escenari aterridor. Per sort, el desenvolupament va ser diferent i els brots es van controlar a temps. Per tant, crec que res no ens ha preparat per a l’escenari actual. Aquesta crisi ha estat una càrrega per als epidemiòlegs. Una càrrega important. Ens hem vist sobrepassats responent als mitjans, aparcant projectes per dedicar-nos a d’altre relacionats amb el covid-19, llegint i estudiant aquest tema sense poder ni voler parar, fent didàctica i responent a preguntes de familiars i amics. Tot i així, hem de mirar aquesta pandèmia també com una oportunitat. En primer lloc, una part positiva és que es tracta d’un experiment natural. Un experiment que no està sota el control dels investigadors. A diferència dels assajos clínics i dels estudis de recerca clàssics, la intervenció associada a un experiment natural es desenvolupa sense control humà. Els individus d’una població es divideixen en grups exposats i no exposats a la malaltia sense cap control dels investigadors i l’experiment es desenvolupa de manera natural. Aquest fet implica que tenim dades molt valuoses per als epidemiòlegs dedicats a qualsevol àmbit de l’epidemiologia. En segon lloc, per als epidemiòlegs socials com jo ha estat una oportunitat per estudiar desigualtats socials en profunditat i confirmar que són un determinant importantíssim per a la salut. Hem observat que poder treballar des de casa i no ser personal essencial és un privilegi. Mentre uns són a les trinxeres, altres poden quedar-se a casa molt menys exposats al virus. També hem observat que conviure amb moltes persones a la mateixa llar, persones de diferents generacions, i no poder evitar el transport públic són factors de risc. Tot això és degut a la pobresa, els problemes en l’habitatge i la precarització laboral, entre molts altres factors. No és casual que als Estats Units les diferències racials hagin estat evidents des de l’inici, amb hispans i afroamericans molt més afectats per la pandèmia, comparat amb els blancs. En proporció, hispans i afroamericans han estat més a les trinxeres, formant gran part del grup de personal essencial amb feines precàries sense opció al teletreball, i pateixen més problemes estructurals lligats a la pobresa, l’habitatge i la precarització laboral. En tercer lloc, els epidemiòlegs hem tingut l’oportunitat per fer epidemiologia i donar a entendre la seva importància. El que s’ha posat de manifest és que la preparació i la prevenció són bàsiques i que una bona inversió en salut pública implica un estalvi a llarg termini. A hores d’ara, aquesta inversió és molt baixa i invertim més en apagar focs sanitaris que en prevenir-los. Per tant, el futur passa per un bon finançament de la part preventiva. Una bona inversió hauria de tenir en compte la vulnerabilitat de grups de població i lluitar, per tant, per combatre les desigualtats socials.

stats