Ni l’SNP ni un simple rentat de cara de Convergència

Cap de PolíticaLa Crida ha començat a caminar sense que la seva base pugui afirmar ben bé què és. L’associació que no és un partit (tot i funcionar com un partit, tenir les estructures d’un partit i estar organitzada com un partit) s’anirà definint amb el moviment.

Puigdemont concep la Crida com una prolongació de Junts per Catalunya, és a dir, basada en el record de l’1 d’Octubre i la persona que millor l’ha capitalitzat, ell mateix. En el seu anhel, la transversalitat que va fer gran l’ANC convertida en instrument electoral o, utòpicament, el Partit Nacional Escocès. Una quimera en l’independentisme català, on la unitat és un eslògan. La unitat electoral (Junts pel Sí) no va garantir l’estratègica, i la unitat estratègica (l’1-O) va anar acompanyada, abans i després, d’una forta divisió.

Gran part de la definició de la Crida serà en funció de la seva relació amb el PDECat. Puigdemont ha convertit el principal defecte que s’autoatribuïa el seu anterior partit (la indefinició ideològica en l’eix esquerra-dreta) en la virtut del nou moviment: la transversalitat o, cosa que és el mateix, la buidor més enllà de la unitat i l’1-O. Si el PDECat, garant del centredreta independentista moderat, s’hi acaba integrant, la Crida s’arrisca a limitar-se a aquest espai: ocupar el de CDC tot i que la renovació ja deixi enrere el llast del partit autodestruït. Si la formació de David Bonvehí vol influir des de la comoditat de la coalició, l’estira-i-arronsa emularà la fórmula de Convergència i Unió. I si el PDECat en queda fora, la Crida haurà de provar sort amb competència per totes bandes, sense el gruix territorial que li garanteix el PDECat, amb el risc de fiar el seu capital a l’impuls de dos dirigents (Puigdemont i Jordi Sànchez) i la temptació de situar-se en l’eix dreta-esquerra on millor bufi el vent. També haurà de canviar el PDECat si vol competir amb la Crida: els dirigents més recelosos de Puigdemont ja apunten a tornar a ser el partit del centredreta catalanista, deixant la independència com un clam de cap de setmana.