El crim del Tupinamba
Hi ha certa tendència a imaginar les persones que maten amb premeditació com a éssers freds i racionals que ho tenen tot calculat. Tanmateix, no tots els assassins són així. Ara fa cent anys, on actualment hi ha un bar gallec, a la cantonada de la ronda Sant Antoni amb el carrer de Sant Gil, hi havia un cafè Tupinamba. Aquesta marca cafetera havia nascut a finals del segle XIX al carrer Cardenal Casañas. I s’havia fet famosa pels cartells publicitaris, obra de Ramon Casas. Tanta fama va arribar a tenir que, a més de torrar cafè i vendre xocolata, va obrir cafeteries on tastar els seus propis productes. Primer al passeig de Gràcia i posteriorment a la Rambla i a les places de Sant Jaume i Universitat. El 1904 l’empresa va contractar les primeres cambreres, les populars noies del Tupinamba, un autèntic mite eròtic de l’època. Llavors disposava de deu establiments. Dos anys després ja en sumava cinquanta i s’havia expandit a ciutats com Madrid, Saragossa, València o Cartagena.
La sucursal de la ronda Sant Antoni, en un costat del Raval, era un indret popular i familiar on, un matí de finals d’agost del 1918, hi van trobar un home mort. L’havia descobert l’encarregat del local, en Salvador Gispert, de 28 anys, que va anar corrent a denunciar-ho a la comissaria del carrer Sepúlveda. Segons va explicar, un desconegut s’havia suïcidat al lavabo. Així ho van publicar els periòdics de l’endemà. Aviat es va saber que el cadàver era el d’en Miquel Llambés, de 40 anys, un conegut cambrer del cafè Petit Pelayo de la Rambla que feia tres anys havia comprat la cerveseria Gran Munchen de la ronda Sant Antoni i llavors dirigia el Cafè Nacional de la Barceloneta. Un home feliçment casat, amb dues criatures i una bona vida. Molts es van preguntar quins motius podien haver-lo empès al suïcidi.
En Gispert no va tardar gaire a convertir-se en el principal sospitós. En la seva declaració inicial havia dit que la víctima s’havia disparat a la templa, però l’autòpsia només va trobar dues bales al tòrax i una d’elles havia entrat per l’esquena. A més, el mort agafava la pistola amb la mà esquerra, però era dretà. I aviat es va saber que l’encarregat del Tupinamba tenia nombrosos deutes de joc, que coneixia el difunt i que li havia prestat diners. El diari La Publicidad va titular “Suïcidi misteriós”, mentre que La Veu de Catalunya es preguntava “Suïcidi o assassinat?” El jutge no va tardar gens a dictar presó provisional i el cas va agafar notorietat pública. Només L’Esquella de la Torratxa va retreure a en Gispert haver escollit un mal moment per voler fer-se famós la mateixa setmana que arribava el matador Juan Belmonte a Barcelona! A qui se li acut!
El judici va començar a mitjans d’octubre del 1918. Inicialment Gispert s’havia declarat culpable, però davant del jutge va al·legar defensa pròpia. Entre els testimonis hi va desfilar mig carrer de Sant Gil i la propietària del quiosc de diaris de davant del Tupinamba. La premsa va publicar una emotiva entrevista amb la viuda del mort. Segons es va esbrinar, en Miquel Llambés li devia 2.000 pessetes a en Gispert, que necessitava urgentment els diners. Va amenaçar de matar-lo i, veient que no cobrava, va adquirir una pistola. El seu pla era fingir un suïcidi, però no li va disparar on tocava, es va equivocar de mà a l’abandonar l’arma i ho va fer al seu propi lloc de treball. A finals de febrer del 1920 es va saber el veredicte. Demanaven per a ell cadena perpètua, però va tenir sort i van condemnar-lo a dotze anys i un dia. No obstant això, aquell crim forassenyat va entretenir durant molts mesos els barcelonins de fa cent anys. I és que els plans mai no surten com un els preveu, si és que els preveu.
