Amb C de Crimea... o de Catalunya
Enginyer i escriptorHe passat uns dies a Crimea visitant Ialta i Sebastopol. També he pogut observar una mica el país anant i venint de l’aeroport de Simferòpol. Actualment només s’hi pot volar des de territori rus.
El to del país és baix, econòmicament parlant. I tot sembla indicar que el procés de russificació difícilment tindrà marxa enrere. Tots els caixers automàtics et despatxen rubles, tots els cotxes tenen matrícula russa... A Sebastopol la presència militar és elevadíssima, ja que, de sempre, s’hi troba ubicada la flota principal de Rússia al sud-oest. Addicionalment, hi ha diverses bases aèries estratègiques, origen de moltes de les missions militars que estan tenint lloc a la guerra de Síria.
La península de Crimea és una porció de territori que s’endinsa al bell mig de la costa septentrional del mar Negre. El clima és mediterrani però més humit i una mica més fred. La terra és fecunda i s’hi produeixen vins perfectament homologables. Sempre ha estat un territori cobejat. La seva fertilitat i la seva connexió amb la Mediterrània ja la van fer punta de llança comercial de grecs, romans, otomans, genovesos... La seva història, doncs, ha estat tradicionalment empipadora per als seus habitants, que també han anat variant d’ètnia i cultura.
Els mongols s’hi van establir a partir del segle XIII i sempre van mantenir trifulgues amb les nacions i imperis veïns, entre els quals hi ha els otomans. La península va passar a mans de Rússia per l’annexió que en va fer Caterina la Gran, a finals del segle XVIII. Amb diferents avatars, Crimea va arribar a l’època soviètica integrada dins de la república russa, ja que l’URSS va ser, de fet, hereva de l’Imperi Rus. Arribat el 1954, però, el llavors secretari general Nikita Khrusxov va separar Crimea de Rússia i la va assignar a Ucraïna. Malgrat que la població era, com ho és ara, majoritàriament russa. El fet no va tenir més transcendència que la d’un acte administratiu. A l’URSS el federalisme era una mascarada i el sistema estava perfectament centralitzat a Moscou. O sigui, tot va ser, sembla, un dels estirabots que sovint li agafaven a Khrusxov.
Però vet aquí que quan es va col·lapsar l’URSS, Ucraïna es va declarar independent i, de passada, va arrossegar, lògicament, Crimea (1991). La situació va esdevenir xocant, ja que el territori -fins feia 37 anys, una estona històrica - havia estat rus. Malgrat tot, la població va votar afirmativament la proposta de Constitució ucraïnesa per una mica més del 50% del cens (1996). Però quan Ucraïna va abandonar la tutela de Rússia (2013-2014) i el nou govern es va declarar obertament pro Unió Europea (UE), molts ciutadans de Crimea van fer soroll i protestes i es va organitzar un referèndum d’autodeterminació -no reconegut internacionalment- que, segons diu Moscou, es va guanyar per més d’un 97%. Les autoritats de Crimea van decidir, doncs, declarar-se independents per passar, acte seguit, a formar part de Rússia. La falta d’acord amb Occident per la manera irregular com s’havia fet tot plegat -afegit als conflictes de les parts russòfones de l’est d’Ucraïna- va provocar les sancions econòmiques a Rússia que, en el seu moment, van ser contestades amb embargaments en les importacions de productes frescos d’Occident, etc., etc. En definitiva, una espiral.
Parlo amb amics i coneguts russos que tenen família a Crimea. No hi detecto rancúnia ni res semblant cap als ucraïnesos. Simplement pensen que aquell bocí de territori ha estat rus des de fa segles i que no té sentit que sigui ucraïnès per un exabrupte de Khrusxov. Els demano, vista la situació complexa, si creuen que fer un nou referèndum -avalat ara internacionalment- podria solucionar el problema. Que els ciutadans de Crimea decidissin altre cop, en definitiva. Em responen que això és el que voldrien. “S’acabarien les estúpides trifulgues amb Occident, que ens fan la vida difícil. Hi ha escassetat de productes frescos que abans teníem i, a sobre, tot és molt més car!”
Qualsevol solució, complicada, al conflicte amb Rússia passa per Crimea. Si la UE proposés un referèndum penso que Putin l’acceptaria -li seria fàcil guanyar-lo, ja que la majoria de ciutadans a Crimea són d’origen rus-. Però no sembla que la UE -ergo Espanya, sobretot- estigui disposada a reconèixer un referèndum d’autodeterminació a Crimea. Solucionaria moltes coses, això segur. Però no es farà. Si la UE accepta un referèndum a Crimea (que és el que tocaria), tothom podria preguntar-se per què no es permet també a Catalunya. No els sembla?
Total, que tenim boicot de productes russos i europeus -i males relacions, de passada- per estona. Em temo que per tanta estona com la que ens falta perquè la UE accepti un referèndum a Catalunya. Perdó! A Crimea, volia dir.
