La crisi política d’Alemanya tot just comença
Europa deixava anar un sospir d’alleujament el 2 de juliol quan, poc després de les 10 de la nit, la cancellera Angela Merkel dels cristianodemòcrates i els líders de la Unió Socialcristiana, el partit germà bavarès dels cristianodemòcrates, van declarar que havien arribat a un acord sobre la política migratòria. La disputa, en què els bavaresos exigien un enduriment significatiu de les fronteres d’Alemanya contra els refugiats, havia durat setmanes i amenaçava, al final, de fer caure el govern.
Si Merkel hagués caigut, encara que fos temporalment, la Unió Europea hauria perdut un dels seus últims partidaris incondicionals, en un moment en què les forces de l’antiliberalisme creixen encara amb més vigor.
Però ¿s’ha acabat de veritat la crisi? ¿Alemanya i Europa poden finalment tornar a respirar tranquil·les? Difícilment. Els problemes han vingut per quedar-se.
L’explicació superficial de la crisi és que la CSU, que s’enfronta a les eleccions estatals a l’octubre, volia reforçar la seva base conservadora en detriment del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya, conegut per les inicials alemanyes AfD. Però aquesta crisi és molt més que això. En les últimes setmanes, Alemanya ha vist un deteriorament sense precedents i probablement irreparable de la seva cultura política.
Ras i curt, la CSU no només ha fet seu un argument de l’extrema dreta; demonitzant els immigrants i provocant una “crisi” de refugiats inexistent -de fet, les arribades dels refugiats han baixat significativament-, ha adoptat una política de la por i el pànic, a través de la qual s’ha situat com a salvadora. Es tracta d’un nou i perillós canvi en el clima polític alemany, fins ara racional i presidit pel consens.
Tampoc era petita l’exigència de la CSU, tot i que sobre el paper la disputa sembla força restringida. Feia referència al tercer subapartat del punt 27 d’un document polític signat pel ministre de l’Interior alemany, Horst Seehofer, de la CSU. Però aquest subapartat en contenia molts d’altres, relacionats amb l’anomenada migració secundària dins de la Unió Europea.
Segons el Conveni de Dublín, que regula quin país és responsable d’examinar la petició de protecció d’un sol·licitant d’asil, qui se n’ha d’ocupar és el primer país en què ingressa el migrant. En la majoria de casos, és un dels països del sud d’Europa que voregen el Mediterrani. No obstant, molts emigrants no es queden en aquests països sinó que es traslladen al nord d’Europa. Alemanya té dret a retornar “migrants secundaris”. Però moltes vegades les proteccions legals de la regulació de Dublín i les exempcions, per exemple per als menors, requereixen un estudi més ampli de cada cas individual, cosa que segons els juristes experts no es pot fer a la frontera. A més, els països de primera entrada sovint rebutgen tornar a acollir els emigrants. D’aquí ve la disputa. Es tracta d’un problema complex i confús, fins i tot per als alemanys, en part perquè tothom coincideix que el protocol de Dublín és un desastre, i el fracàs de la Unió a l’hora de solucionar-lo és un tema espinós fins i tot per als seus defensors. Finalment, dijous els tres partits de la Gran Coalició van arribar a un acord que endureix els processos per demanar asil a Alemanya.
El més desconcertant, però, és el fet que a Alemanya la crisi de la migració s’ha acabat. El 2015 i el 2016 l’administració alemanya es va veure superada a tots nivells per l’afluència de refugiats. Ara ja no és el cas. Això no vol dir que el país no continuï fent front a les conseqüències. Europa encara no té un sistema d’asil comú que funcioni. Però contràriament al que afirmen la CSU i l’AfD, l’estat alemany no ha fallat, i s’està restablint l’ordre.
Malgrat totes les seves mancances, Europa ha gestionat la crisi bastant bé, a la pràctica. Les seves fronteres exteriors són més fortes i estan més ben controlades i gestionades. La cooperació amb les patrulles frontereres de Líbia, encara que sigui èticament sospitosa, ha reduït el nombre de persones que arriben a Itàlia des d’aquell país. També ho ha fet l’acord amb Turquia d’acollir migrants a canvi d’ajuda financera. L’any 2015 es van presentar més de 450.000 peticions d’asil; el 2016, unes 745.000. Aquest any, fins ara, només n’hi ha hagut 68.000.
Segons l’Agència Federal Alemanya per a la Migració i els Refugiats, només un quart dels que sol·liciten asil a Alemanya el 2018 ja estan registrats en un altre país europeu. Això significa que la CSU s’ha arriscat a fer caure el govern per impulsar una regulació que s’aplica a uns 100 individus al dia, escampats per tots els punts d’entrada a Alemanya.
En un sistema polític sòlid i equilibrat, les amenaces per derrocar governs i forçar unes noves eleccions es reserven als conflictes veritablement transcendentals; les coses petites se solucionen per mitjà d’acords. Així ha funcionat Alemanya durant dècades.
Aquesta lògica ha deixat d’aplicar-se i ha sigut substituïda per la lògica de l’escalada del conflicte. La idea d’una crisi es perpetua retòricament en un intent d’exaltar l’opinió pública i després apuntar a l’opinió pública per justificar l’aplicació de solucions radicals. I no són actituds marginals, sinó també dels polítics predominants. Per funcionar, el populisme necessita una amenaça externa. Requereix un sentit d’urgència per justificar les seves polítiques. El populisme no pot deixar passar una crisi: n’és el combustible i alhora el resultat.
La tranquil·litat que Alemanya hagi pogut guanyar aquesta setmana queda contrarestada, amb escreix, per l’arribada d’una nova i espantosa dinàmica política. Seehofer se n’ha sortit amb una estratègia explosiva; el més probable és que no sigui l’últim. Pot ser que la política de la por i l’amenaça hagi vingut per quedar-se i soscavar els fonaments de la democràcia. A través de la política de crisis artificials, les minories segresten el sistema. Creen polítiques per resoldre problemes ficticis per a majories fictícies.
