La crisi sanitària i la crisi climàtica: velocitats diferents

Un fet molt interessant que evidencia la crisi del covid-19 és que quan l’activitat humana es redueix el medi es recupera, almenys aparentment, de forma sorprenentment ràpida. Això no deixa de ser un fet previsible, però la mesura extraordinària del confinament fa possible evidenciar-lo i posar-hi dades. En certa manera és com un experiment que permet veure què passaria si els humans ens aturéssim.

Tal com explica avui aquest diari, en tenim exemples en la millora de la qualitat de l’aire i de l’aigua, en la reducció d’emissions de CO 2 i en la disminució de la pressió sobre la biodiversitat. Durant les darreres setmanes l’aparició d’aquestes notícies ha fet que moltes persones hagin vinculat la crisi sanitària amb la crisi ambiental, sumant-hi un desig i una esperança que la crisi actual serveixi de moment fundacional d’una nova era més sostenible. Però si la crisi sanitària arriba i, tard o d’hora, marxa sense que entremig s’hagin introduït canvis, el covid-19 només haurà estat un parèntesi estèril ambientalment i amb un elevat cost social i econòmic. Si volem que d’aquest tràngol en surti quelcom positiu per al planeta hi haurem de posar alguna cosa més que esperança, cal exigir canvis -i aplicar-los- per mitigar la que en paraules de Mariana Mazzucato és la tercera gran crisi del capitalisme darrere de la sanitària i l’econòmica: l’ambiental.

Les efímeres millores ambientals assolides durant el confinament són el miratge d’una utopia que voldríem fer real. Hi hem d’arribar, però de forma organitzada, aplicant ambicioses polítiques climàtiques i avançant cap a una economia circular que conservi els recursos a través de la reparació, la reutilització o el reciclatge; no a través d’una pandèmia.

Malauradament sembla que per activar canvis els humans necessitem sentir l’emergència en forma d’amenaça immediata sobre nosaltres mateixos. Mentre vèiem la crisi sanitària a la Xina, o fins i tot a la veïna Itàlia, semblava com si no ens hagués d’afectar. I una cosa similar passa amb la crisi ambiental i climàtica. Durant els darrers anys s’ha popularitzat el terme emergència climàtica per referir-nos a la necessitat urgent d’actuar per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, però si la comparem amb la crisi del covid-19 que estem patint es fa evident una gran diferència entre les seves escales temporals.

L’una apareix del no res en qüestió de setmanes i s’erradicarà en qüestió de mesos -esperem-ho - o de pocs anys. En canvi, la climàtica apareix progressivament, s’ha anat agreujant durant dècades i si ara de sobte tots els països decidissin complir amb l’Acord de París es trigarien encara dècades a reduir les emissions de forma significativa i segles per reequilibrar les concentracions de CO 2 a l’atmosfera. Les dues situacions són emergències, però només vivim la sanitària com a tal perquè si no prenem mesures avui demà podem emmalaltir. La causa i l’efecte són propers i l’afectació és individual, mentre que no actuar avui per reduir les emissions no té conseqüències evidents a curt termini i els efectes, quan hi són, són difusos i col·lectius. És un terreny perillosament perfecte per a la procrastinació que fa que no s’abordi l’emergència quan encara s’és a temps de prevenir-ne, o almenys de mitigar-ne, els efectes.

En el fons, recorrent a la metàfora, els humans no gestionem les emergències gaire millor que les granotes. Si les poses en aigua bullent detecten l’amenaça i salten. Però si les poses en una olla amb aigua freda que es va escalfant no reaccionen i acaben morint.

Tanmateix, la manera com s’està responent a la crisi del covid-19 ens deixa alguns aprenentatges que hem de tenir molt presents a l’hora de respondre a la crisi ambiental.

El primer, que països que se n’han sortit exitosament com Corea del Sud o el Japó lideren la inversió en R+D amb un 4,35% i un 3,5% del seu PIB, respectivament. Mentre que Itàlia i Espanya es queden a la cua dels països desenvolupats, amb un 1,25%. Sense ciència, tecnologia i innovació estem condemnats a repetir els mateixos errors davant de qualsevol futura crisi.

En segon lloc, la necessitat de mobilitzar talent i capacitats per resoldre els grans reptes. Quan el motor d’un parabrisa acaba formant part d’un respirador de codi obert que salva vides es fa evident que cal un lideratge públic de la innovació que fixi objectius en forma de missions, hi posi recursos, atregui talent, fomenti la col·laboració i aplani el camí burocràtic per assolir-los.

I finalment, potser l’aprenentatge més bàsic és que per afrontar una crisi cal lideratge. I després de la crisi del covid-19, que ha deixat la Unió Europea nua, inoperant i descoordinada, es fa una mica més difícil de creure que siguin aquestes mateixes institucions, sense poder real, les que puguin liderar la resposta a la crisi ambiental.

I és que per fer front a la crisi ambiental i climàtica haurem de fer ús d’aquests aprenentatges, i molts més, si no volem acabar com les pobres granotes.