¿És 'Lupin' l'equivalent francès a 'La casa de papel'?

'Lupin'

George Kay i François Uzan per a Netflix. En emissió a Netflix Espanya

Feia temps que França no gaudia d'un triomf internacional com el de Lupin. La sèrie creada per George Kay i François Uzan encapçala la llista del més vist a Netflix no només al seu país sinó també en bona part d'Europa. I ara mateix li disputa el número u d'audiència a Los Bridgerton als Estats Units i al Regne Unit. Aquesta ficció ha sabut combinar diferents factors clau. Actualitza una de les figures més populars de la cultura francesa, Arsène Lupin, el cavaller lladre creat per Maurice Leblanc que va passejar la seva astúcia i elegància per un parell de dotzenes de llibres originals i va propiciar una infinitat d'obres similars. Un bon exemple de la seva transcendència internacional són les pel·lícules i sèries japoneses que s'hi inspiren, com l'opera prima de Hayao Miyazaki El castell de Cagliostro (1979). A més, Lupin encaixa a la seva manera en la tendència creixent de les plataformes a apostar pel format minisèrie, que, com explicava l'analista Elena Neira a Business Insider, resulta molt més eficaç en l'era del consum maratonià i la sobreabundància d'estrenes. En aquest cas, parlem d'una primera temporada, però de només cinc episodis. I per donar vida a Assane Diop, aquesta reinterpretació contemporània del lladre de guant blanc per excel·lència, s'ha confiat en Omar Sy, protagonista d'un altre gran èxit global francès, la pel·lícula Intocable (2011).

En certa manera, el fenomen Lupin recorda La casa de papel, i no només per ser una sèrie no parlada en anglès que aconsegueix arrasar a mig món gràcies a Netflix. En els dos casos s'exalta la figura de l'estafador que utilitza les seves habilitats en contra dels poderosos. A la creació d'Álex Pina, els protagonistes assalten La Fàbrica de Moneda i Timbre en un pla mestre carregat de girs i complicacions. En el primer episodi de Lupin, el protagonista i els seus còmplices duen a terme un cop criminal en un dels escenaris emblemàtics de París, el Museu del Louvre. En la sèrie espanyola, la cançó Bella ciao atorga un pòsit de rebel·lia política a l'atracament a gran escala que perpetren els protagonistes. A Lupin, la principal motivació del protagonista té molt de venjança de classe, com a fill orfe que és d'un xofer empresonat injustament per una acusació dels milionaris per als quals treballava. Malgrat que acabin sent ficcions força diferents, les dues fan palès la vigència universal de la fantasia del bandoler que roba als rics per donar-ho als pobres.

Lupin és una sèrie d'èxit indiscutible. Ara, és una bona sèrie? Aquesta creació francesa també engloba molts dels problemes de certes ficcions actuals, tan eficaces com mediocres. Seguint amb els paral·lelismes, al contrari del que passava en les primeres temporades de La casa de papel, aquí no hi ha cap celebració de la gran estafa com a art. Diop se surt amb les seves enganyifes amb tripijocs simples i tramposos també de cara a l'espectador. Malgrat la càrrega antiracista, aquest hereu espiritual de Lupin resulta força ranci com a personatge. Se'l dibuixa com un home adorat per les dones i a qui se li perdona ser un mal pare. Per un moment, la sèrie sembla voler visibilitzar un tipus de personatge, la dona madura desgastada, poc habitual en les ficcions. Però acabar atorgant-li el mateix destí que precisament fins fa poc havien tingut els col·legues negres de protagonistes blancs. ¿I què dir de la realització? Qualsevol idea de posada en escena com a expressió significativa queda aquí totalment aniquilada sota un simulacre de dinamisme generat per una càmera en constant moviment perquè sí i un muntatge atropellat.