'The Mandalorian': la Força és 'cuqui'
La sèrie connecta millor que cap altra pel·lícula amb l'esperit original de 'Star Wars'
'The Mandalorian'
Jon Favreau per a Disney+. En emissió a Disney+
Ni les preqüeles dirigides per George Lucas, ni les continuacions més recents, ni els films satèl·lits o les sèries d'animació. Amb la cloenda de la segona temporada, la sèrie The Mandalorian s'ha confirmat com l'entrega de Star Wars que millor connecta amb l'esperit de la trilogia original. I això que aquesta sèrie de Jon Favreau semblava destinada a moure's per les carreteres secundàries d'aquesta galàxia tan llunyana.
Din Djarin (Pedro Pascal), el personatge del títol, forma part d'una estirp en extinció des que l'Imperi va arrasar el seu planeta, Mandalore. Mercenari amb un codi moral propi, ja en la primera temporada contravé les regles dels caçadors de recompenses quan recupera el “botí” (un petit Yoda) que ell mateix havia entregat al seu client (Werner Herzog). Vol allunyar-lo de males intencions, i decideix conduir-lo fins als jedis que el poden salvaguardar. Al llarg de les dues temporades, The Mandalorian s'estructura com un relat èpic en què l'heroi ha de superar una sèrie de proves (la majoria d'episodis se centren en reptes autoconclusius) per complir la seva missió: entregar sa i estalvi el menut a la seva gent.
La trilogia originària de La guerra de les galàxies va suposar un refugi per a un sistema de valors clàssic i estable just en un moment, a finals dels anys setanta, en què el relativisme moral i el desencant ideològic esdevenien la nova hegemonia. De la mateixa manera, més que com un protagonista de gran complexitat psicològica, Mando (així l'anomena la gent) es presenta com una variant actualitzada i de sèrie B de l'arquetip heroic. El mandalorià es manté ferm en els seus principis ètics des d'una austeritat expressiva subratllada pel fet de portar sempre casc. Però alhora es mostra permeable a la tendresa d'un instint paternal que marca amb ferro roent tota la sèrie. The Mandalorian recupera el pes del vincle paternofilial que caracteritza la saga per oferir una reivindicació de les noves formes de paternitat. La trilogia original ja apuntava la idea que la família no sempre està definida per la consanguinitat, però l'element tràgic l'aportava el lligam entre Luke Skywalker i Darth Vader. A The Mandalorian, en canvi, se subratlla la condició d'expòsits dels dos protagonistes. Din és mandalorià per adopció, mentre que Baby Yoda (molt millor el nom popular que l'oficial, Grogu) no sembla tenir parents, de manera que el protagonista n'assumeix la responsabilitat.
Lluny de la sobrecàrrega espectacular dels blockbusters, The Mandalorian recupera el gust que també inspirava La guerra de les galàxies per gèneres com el western, l'acció o el cinema de samurais en la seva expressió més alternativa. El recolliment espiritual de la sèrie B es fa igualment palès a l'hora d'aparcar qualsevol lectura altisonant de la figura del patriarca per, en canvi, mostrar les dificultats d'un pare solter que ha de tirar endavant una família monoparental com a autònom. En una sèrie d'humor subtil, les situacions en què el protagonista ha d'ocupar-se d'un assumpte i no sap on coi deixar la criatura es converteixen en un gag recorrent. Com a pare vicari, el nostre heroi ja no presenta els privilegis masculins tradicionals, i ha de conciliar la feina amb les cures.
La creació de Baby Yoda suposa un últim paral·lelisme amb els primers films. El principal personatge no humà de la sèrie no s'ha generat via efectes digitals sinó que s'encarna en un molt més tendre i bufó animatrònic. I així The Mandalorian també s'adapta a una inquietud estètica contemporània. Tot parafrasejant el filòsof Simon May podríem concloure que avui en dia la Força resideix en el que és cuqui.