Una crònica de quan crèiem que tot es podia fer

Tota bona història necessita un dolent. I ara fa 10 anys el dolent era José Mourinho. La ferida de la semifinal de la Champions contra l’Inter de Milà del 2010 feia mal i, a més, el portuguès s’encaparrava en donar més motius perquè els culers desitgessin veure’l derrotat. Quan preparava la primera crònica de la història de l’ARA, el Carles Capdevila em va sorprendre. “Ves al bar Gelida i escolta de què parla la gent, parla de Mourinho”, em va dir. Així que vaig anar al Gelida, on sempre es dina bé i, efectivament, la parròquia li tenia ganes a Mourinho, així que en la prèvia del clàssic es parlava més del portuguès que de Guardiola. Però la portada del 5-0 no va ser per a Mourinho, no. El Barça va jugar tan bé que la imatge que encara està penjada a la redacció és la del gol de Xavi. Una portada que anys més tard signaria Guardiola tot fent broma sobre com d’alt havia deixat el llistó. Començar un projecte amb la crònica d’un 5-0 semblava difícil de millorar, però encara faltaven les finals de Wembley i del Mundial contra el Santos. Però també la pèrdua de Tito Vilanova i el 2-8 de Lisboa. Deu anys donen per a molt. Deu anys des d’aquella primera crònica en què l’anàlisi tècnica la va fer Robert Martínez, llavors entrenador del Wigan. Segurament no es podia imaginar que vuit anys més tard li faríem cròniques de les semifinals d’un Mundial. Com potser tampoc s’esperava la Natalia Arroyo, que va tancar la primera crònica de la història de l’ARA -un triomf de l’Espanyol al Vicente Calderón-, que ara dirigiria partits a Primera Divisió. Aquella nit en què Gerard Piqué va aixecar el braç fent una maneta vam somiar que tot estava per fer, que tot es podia fer. I, per una vegada, va ser realitat. Durant uns quants anys el Barça va ser el millor equip del món.

Rellegeix la crònica del partit

Xavi, Pedro, Villa en dues ocasions i Jeffren van ser els autors dels gols.