Crònica d’una crònica de l’1-O
ManresaUn dia gris però lluminós a la capital del Bages. Divendres, i encara més dissabte, tots els col·legis electorals van acollir tota mena d’actes per evitar que els precintessin: jocs populars, tallers de percussió, xerrades filosòfiques, pintades de samarretes, maratons de cinema, sopars de germanor, mercats d’intercanvi, sessions de karaoke, partits de futbol, sessions de meditació terapèutica, i cursets de respiració i consciència emocional, que segur que aniran bé per resistir les hores que vindran.
Diumenge a les nou del matí tot està a punt perquè s’iniciï la votació. Però de seguida fallen els ordinadors i creixen les cues. A l’Escola Bages, quan hi arribem, els Mossos d’Esquadra hi fan una visita, i són rebuts amb aplaudiments. Però a quarts de deu els problemes informàtics obliguen a aturar les votacions. Paciència infinita entre la gent. N’hi ha que hi són des de quarts de sis. La policia no es deu haver llevat tan d’hora. Anem fins a l’Escola Pare Algué, on prop de mil persones fan cua per votar. S’anuncia que la xarxa torna a funcionar i se celebra amb aplaudiments. És en aquest col·legi on sentim per primer cop la instrucció, que després es repetirà en tants col·legis, de posar els mòbils en mode avió per evitar la saturació d’internet: massa mòbils junts xuclant imatges de la policia trencant portes, empenyent noies escales avall, estripant samarretes i colpejant amb les porres. Tafanegem un comentari unànime: “Amb aquestes imatges, ja han begut oli: hem guanyat”.
Encara visitem un tercer col·legi electoral, el del Conservatori de Música. Aquí la cua avança, però amb una lentitud important i un embús a la porta. Centenars de persones al carrer, comentant la jugada. Ningú no es queixa. La gent adopta un posat greu: la jornada, ja es veu, no va de broma. Però ningú perd la paciència. Si la xarxa va lenta, esperarem. Tant com calgui.
Però tothom sap que, d’un moment a l’altre, possiblement més cap al tard que ara al matí, poden arribar les furgonetes, els cascos negres, les porres, els escuts i les ulleres fosques encara que no faci sol. El cert és que hem travessat Manresa a peu, amunt i avall, i que després, ja amb cotxe, encara hem passat per davant de dos col·legis més. I no hem vist ni una sola furgoneta policial. Probablement no podrem fer la crònica d’aquesta agressió anunciada, i tant de bo no calgui fer-la. Però aquesta amenaça ens fa pensar en la impossibilitat, avui, de fer una crònica com cal de la jornada. Hauríem de ser a tot arreu a la vegada. Avui Manresa són les cues, la xarxa fallant, els milers de mòbils que reben imatges dels col·legis desallotjats i whatsapps dels amics d’altres poblacions amb fotos del moment d’exercir el vot, amb instruccions per resistir i amb ànims per seguir fent cua. Avui Manresa és massa gent, massa hores de resistència i massa emocions per tancar-les en una crònica.
