En la cruïlla de dues crisis

1. Arbitrarietat. Res substancial ha canviat des del 27 de desembre, quan es va començar a vacunar a Europa. I tanmateix els dubtes tornen a empaperar els escenaris. Aquí i fora d’aquí, uns governants amb ganes de donar bones notícies van generar expectatives sobre la vacunació que no es corresponien amb els plans per fer-la efectiva, ni amb les complexitats del subministrament, ni amb la capacitat del sistema sanitari. Però demanar calma no és fàcil quan les dures dades de l’atur i dels ERTO sembren tot tipus de dubtes sobre la recuperació, i alguns sectors, ja seriosament tocats, veuen com les noves restriccions tornen a caure sobre ells, sense acabar d’entendre que els centres comercials o les llibreries siguin menys essencials i més perilloses que les botigues de cotxes o els espais de jardineria. La sensació d’arbitrarietat sempre és inquietant, però més encara en una situació de crisi sanitària, econòmica i psicològica que augmenta les distorsions i les desigualtats que ja venien d’abans de la pandèmia.

Pocs són els que poden donar lliçons en la gestió d’aquesta crisi, que acaba atrapant a tothom. Però en el cas de Catalunya li ha tocat a un govern exhaust, que arrossegava la ressaca d’una duríssima crisi després de la confrontació amb l’Estat de l’octubre del 2017. Un govern que va just d’autoritat, perquè entre les trampes de la política hi ha que resulta molt difícil, fins i tot en els moments més convulsos, deixar de tenir presents els interessos de grup en la pràctica governamental. I les travetes entre els dos socis de coalició han arribat a ser vergonyoses. Si en la primera fase de la pandèmia es va funcionar encara amb l’etern recurs de donar totes les culpes a Madrid, ara en vigílies electorals se les donen obertament entre ells. De manera que els socialistes han vist la possibilitat que hi pugui haver moviments de fons a les urnes. Sense cap pudor, en plena pandèmia, han tret el ministre Illa de Sanitat amb l’esperança de fer-se necessaris en la futura governabilitat del país.

2. Independència i pandèmia. Però més enllà de les maniobres partidistes hi ha un fet que fa especialment importants aquestes eleccions: els ciutadans són convocats a dir-hi la seva després de dues crisis d’envergadura: la política (el xoc amb l’Estat, la repressió) i la sanitària. Per tant, es tracta d’elegir un Parlament i formar un govern que hauran de canalitzar el futur immediat del país, afrontant les transformacions del model econòmic i social que emergiran de la sortida de la pandèmia, i creant les condicions perquè el conflicte institucional retorni a la política, d'on no havia d’haver sortit mai.

Cap força política arriba sobrada a aquest moment. L’envit del 2017 es va acabar quan l’Estat va imposar la seva força, sense que ningú aconseguís una hegemonia ideològica indiscutible. Han passat tres anys, l’independentisme ha d’assumir que es va equivocar en l’avaluació de forces i que és impossible una ruptura unilateral sense una majoria social molt àmplia, una capacitat coercitiva (començant per la policia i els jutjats), un poder insurreccional, un suport d’amplis sectors del poder econòmic i una tutela internacional, almenys d’alguna de les grans potències. Sense cap d’aquestes condicions, no es va saber frenar a temps i consolidar el capital acumulat, que era important però lluny de ser suficient. El govern espanyol va tirar per la via judicial per ofegar la crisi. I, en cert sentit, ho va aconseguir però a costa d’augmentar els greuges i de marcar Catalunya com a territori apatxe.

Les eleccions marquen un canvi d’etapa. Totes les parts haurien de saber llegir el que va passar. I reconèixer en què es van equivocar. “A Catalunya, tots hem comès errors”, diu Sánchez. I té raó. Però és el primer que ho diu, i no n’hi ha prou amb dir-ho, cal obrar en conseqüència. I aquest és el marc d’unes eleccions catalanes en què serà curiós veure la resposta de l’electorat a l’estancament. Què pesarà més: ¿les fidelitats patriòtiques, el malestar i el desencantament o les urgències econòmiques i socials? ¿I qui serà més creïble en un moment de desconfiança i enuig?