Hem fet tard, Johan

BarcelonaHem fet tard, Johan. Hem fet tard. Els homenatges cal fer-los en vida. No importa que llavors els atacs de vergonya o modèstia et facin fer ganyotes. Si et fan un homenatge, hauria de ser en vida. Quina gràcia té un homenatge quan ets mort? Sí, als familiars els honora i t'assegures que el llegat perduri, però l'homenatge cal fer-lo en vida. I nosaltres no en sabem. És així de trist.

Tony Adams, Thierry Henry o Dennis Bergkamp ja tenen la seva estàtua al camp de l'Arsenal. Els britànics en saben, de fer homenatges. Gairebé totes les grans estrelles han inaugurat la seva estàtua. I diuen allò de “sense els meus companys jo no hauria fet res”. Però per dins, gaudeixen d'aquell homenatge. Els nord-americans també en saben fer, d'homenatges. Al Centre Kennedy cada any fan homenatges en vida a grans músics: els posen a una llotja amb Obama i van desfilant estrelles versionant les seves cançons. I ells, amb els ulls emocionats, aplaudeixen. A Holanda, fa anys que la Supercopa va ser batejada amb el nom de Cruyff. I ell donava el títol al campió. Cada any, tothom recordava el seu nom com a mínim un cop.

Els homenatges han de ser en vida. I al Camp Nou hi falten estàtues. Ja fem tard amb en Johan. Però que Cruyff no tingui una estàtua és fer tard. Com va fer tard el suec Olsson el 1974, quan Cruyff li va trencar l'esquena amb un regat preciós. Cruyff ha marxat i nosaltres seguim encara corrent darrere seu. Reaccionant tard a les seves paraules, els seus fets, els seus comiats. Ha marxat sorprenent. Com va viure, trencant-nos l'esquena amb un driblatge imprevist.