Nous camins, noves arquitectures

En dos mesos de confinament, hem afegit a la instintiva por a la malaltia que ens confina, la basarda de la incertesa econòmica. Les eines per superar aquestes dues crisis, la sanitària i l'econòmica i social, semblen a priori contradictòries: seguir al ralentí o reprendre l’activitat. Aquest article és una reflexió per suggerir que les mateixes eines ens ajudaran a afrontar les dues crisis i per posar de manifest la importància que el país compti amb una universitat tecnològica sòlida i arrelada al teixit productiu.

La crisi sanitària ens va agafar desprevinguts, sense prou infraestructures ni equips per fer-hi front, i amb un sistema sanitari castigat per les retallades. Tot i així, tothom reconeix i aplaudeix l’esforç i els resultats d’uns professionals sanitaris ben formats i amb una ferma resolució en l’exercici de la seva responsabilitat. D’altra banda, confiem que la recerca, també castigada, donarà resposta a les qüestions crítiques en l’evolució de la pandèmia, proposarà tractaments efectius i, finalment, permetrà desenvolupar una vacuna que acabi controlant la malaltia, potser erradicant-la, i dominant els seus efectes socials. La formació en capacitats i valors dels professionals sanitaris, i els centres de recerca punters, són les eines que aturaran la pandèmia. Tots ho sabem i tots hi confiem.

La certesa de trobar una solució a la crisi sanitària desapareix quan s’afronten els canvis socials que implicarà el que s’ha anomenat nova normalitat.

Hi ha la sensació que les bases de reconstrucció econòmica han de ser diferents de les del passat. Haurem de fer servir les lliçons apreses durant la crisi sobre els nostres serveis bàsics i sobre la gestió de la globalització, i fins i tot replantejar seriosament com treballar, com relacionar-nos, com viure. Però davant la urgència de la situació, de manera natural la majoria de les propostes es dirigeixen de moment a la reparació del prèviament existent, a reconstruir el teixit productiu i les pautes de consum que el suportaven, tal com era abans de la crisi. Potser no tenim les alternatives disponibles, ara que ens calen. Però el cert és que sí que tenim guies per orientar aquesta reconstrucció, unes guies que neixen d’uns reptes que ja qüestionaven el model productiu i de consum que teníem des d’abans de la crisi sanitària.

La lluita contra el canvi climàtic –una lluita ja contra rellotge– marca uns objectius de descarbonització de l’economia que afecta la pràctica totalitat de les activitats socials: des de la producció de béns industrials, la producció agrària i ramadera, el transport, la mobilitat de les persones, els subministraments bàsics, la gestió dels residus, l’urbanisme, l’edificació, etc., i la mateixa energia, que és essencial per a les anteriors i gairebé tota la nostra activitat. Tot ha de canviar de manera profunda, afectant no només la manera de produir sinó de consumir, i de viure. Un canvi que té el suport de l’explosió de les tecnologies de la informació i la comunicació, la rellevància de les quals hem pogut notar en el nostre confinament. I aquesta ha de ser, en sintonia amb la Unió Europea, una guia irrenunciable en la reconstrucció de l’economia postpandèmia: la descarbonització.

Necessitem la construcció d’una economia competitiva sustentada en un model productiu circular, basat en el reciclatge i els materials renovables, per satisfer primer les necessitats essencials; en la transformació cap a un model urbà que produeixi una habitabilitat digna i adequada per a tothom, sense dependència ni pobresa energètica; amb una mobilitat pertinent i sostenible, que recolzi en una planificació urbana sensata; amb un territori que cal protegir perquè produeixi recursos naturals, en cooperació amb la mateixa natura, cuidant el sòl, els rius, les costes i el medi marí, i fomentant la biodiversitat; protegint la societat dels riscos que el canvi climàtic generarà i millorant la seva resiliència; desenvolupant i usant la potencialitat de les tecnologies de la informació i la comunicació per conformar aquest nou model.

La universitat pública és una institució lligada a la societat a la qual serveix. Més enllà de la seva funció social, que és la difusió del coneixement i la formació –l’economista Piketty la descriu com "la principal força que veritablement afavoreix la igualtat"–, no pot estar absent dels grans reptes que té la societat, i hi ha de respondre orientant tot el seu potencial perquè siguin assumits en les millors condicions possibles.

Des d’aquesta vocació, les nostres escoles, implicades en l’arquitectura, l’enginyeria civil i ambiental i, per tant, en l’edificació, la mobilitat, les infraestructures, la ciutat i el territori, volen manifestar el seu compromís en aquesta necessària reconstrucció del sistema productiu. Ho farem formant professionals que siguin agents del canvi, dotats de visió i capacitat per produir-lo i gestionar-lo. Ho farem potenciant la recerca necessària per als desenvolupaments que caldrà dur a terme. I ho farem, com sempre, de la mà de la indústria, les empreses, les entitats socials i les institucions que vulguin ser actors d’aquesta transformació.

Perquè, com al cas de la sanitat i de la pandèmia, uns professionals amb valors, formats en capacitats i competències, acompanyats per una recerca que sustenti el seu camí, són elements necessaris per construir un nou model econòmic sostenible. La societat ho ha de saber, hi ha de donar suport i, sobretot, l'hem de convèncer que, amb aquestes eines, serà possible sortir de la crisi.

Albert Cuchí és director de l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès

Pedro Díez és director de l’Escola de Camins (Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona)