La cuina de Susanna Griso
Atresmedia és de llarg el grup que ha acaparat més entrevistes a polítics en la precampanya i la campanya electoral. El Hormiguero, Antena 3 Noticias, Espejo público, El objetivo, La Sexta noche i Al rojo vivo han convocat tots els candidats i han fet evident que són el grup mediàtic més polititzat.
Santiago Abascal, líder de Vox, ja va visitar Susanna Griso el 8 d’abril, però ahir hi va tornar en una nova tanda d’entrevistes amb cafè que la presentadora d’ Espejo público fa aquesta setmana a la cuina de casa seva.
Què implica que una periodista rebi els candidats al seu domicili? ¿Per quin motiu accepta que el seu àmbit personal i privat sigui envaït per la campanya electoral?
Ho justifiquen amb l’excusa tòpica de descobrir la persona més enllà del polític, convertint l’escrutini periodístic en un acte edulcorat de propaganda. Griso rep el líder de Vox amb cordialitat: “ Bienvenido a mi casa. Ya ves que esto no es un fortín ni un castillo. Yo soy de política de puertas abiertas. Soy la pequeña de una familia numerosa y además en mi casa siempre ha habido mucha ideología y mucha discusión ”.
La conversa comença al costat dels fogons amb Griso preparant-li el cafè. El de Vox encén sense voler un fogó al recolzar-se sobre els comandaments. Un simbolisme de com l’extrema dreta ha obert foc, fins i tot posant les armes a debat, en aquesta campanya. I que si Abascal encén un fogó és ben bé per accident, no per cuinar. Sobre el marbre, un pa de pagès i uns tomàquets de penjar reivindiquen la catalanitat de la mestressa.
Quan passen a la taula a prendre el cafè, a sobre hi ha un bé de Déu d’embotits per alimentar la Legió sencera. Això sí, a la pissarra de la cuina hi ha anunciades les proporcions adequades d’una dieta equilibrada. Griso li ofereix botifarra catalana i ell diu que prefereix pernil.
Quan parlen d’armes és l’únic moment en què el fet que siguin a casa de Griso adquireix una potència inquietant. Li pregunta amb un somriure si ha entrat a casa seva armat i si li recomanaria que ella tingués una arma a casa. En la placidesa de la seva pròpia llar, es normalitza amb una pàtina d’amabilitat i rutina preguntar per les pistoles. El moment televisiu de la campanya.
L’entrevista hauria sigut la mateixa en qualsevol lloc. Que Griso hagi obert les portes de casa seva no aporta res més enllà de xafarderia. Encara que ella d’això en digui “política de portes obertes”. Costa entendre que un periodista converteixi l’espai íntim i familiar en plató per a la campanya electoral. No cal exposar l’àmbit privat si el que vols és exhibir tolerància i capacitat d’escoltar. Però l’explicació és senzilla: demostra que Griso confia més en el seu domicili i en l’escenari que en el seu talent per marcar les diferències amb una bona entrevista. És l’error de pensar que la cuina i preparar un cafè és el que determina el to i no pas l’habilitat professional.
