La cultura, bé essencial per raons equivocades

i Anna Petrus
11/10/2020
3 min

El 22 de setembre el govern de la Generalitat va declarar, per fi, la cultura un “bé essencial”. La declaració ha arribat motivada per garantir l’accés de la ciutadania als continguts i esdeveniments culturals davant de possibles noves restriccions causades per la crisi del covid-19 i, al mateix temps, per reduir un impacte econòmic en aquest sector com el que, malauradament, ha patit en els darrers mesos i encara segueix arrossegant. És sens dubte una bona notícia, però els arguments que el Govern ha donat a la premsa per arrodonir la justificació de la declaració, al marge de la contingència, són d’allò més reveladors i, al meu parer, un bon indicador de la situació marginal que segueix tenint la cultura dins de les estructures polítiques del nostre país i, sobretot, en el mapa mental de les prioritats que com a societat considerem que hem de fer prevaldre. L’executiu va declarar que “s’ha fet evident que la cultura i les seves expressions han estat fonamentals per poder afrontar les situacions d’aïllament de les persones” i que “la cultura esdevenia un bé essencial també per interconnectar-nos i poder compartir emocions, formació i, en definitiva, vincular cadascuna de les persones al conjunt de la societat”. Però ¿és que no ha estat sempre així? ¿No ha estat sempre evident? Feia la sensació que hem necessitat una crisi com la del covid-19 per posar-ho a primera línia de reflexió política i pública i atorgar a la cultura el lloc i la importància que li pertoca.

No fa gaire vaig poder veure el documental ¿Puedes oírme?, de Pedro Ballesteros, centrat en la vida i l’obra del reconegut escultor Jaume Plensa. L’artista hi reflexiona àmpliament al voltant del seu procés creatiu, de la filosofia que l’ha inspirat, de l’arrel del seu pensament o de la relació entre matèria i espiritualitat. “El poeta és l’ànima d’una societat”, diu i, certament, aconsegueix resumir l’essència de la funció de l’art i la cultura. El documental em va fer pensar en el cineasta rus Andrei Tarkovski i en la potència del seu pensament fílmic. “Sense artistes no existiria la societat, perquè són la seva consciència”, deia, alhora que també fou capaç d’elaborar una precisa, molt lliure i, sobretot, laica definició de l’espiritualitat humana i la seva connexió amb l’art. Per a Tarkovski una persona connectada al seu vessant espiritual és una persona inquisitiva en referència a allò que anomenem “el sentit de la vida”. I, al seu parer, un artista, una obra o una expressió cultural que és capaç de fer-se aquesta pregunta ja no podrà baixar mai més d’aquest nivell de profunditat. No podria estar-hi més d’acord.

Tanmateix, aquest despertar de la consciència, aquesta recerca del sentit de la vida i la crucialitat de connectar-nos amb el vessant espiritual porten eclipsats des de temps immemorials, malgrat els esforços de la creació artística i cultural per retornar-nos-els. De fet, l’escomesa de l’art i la cultura s’ha sustentat, en part, en aquesta lluita per connectar amb l’intangible un món que ens hem obstinat a reduir a la matèria, a les estructures polítiques, socials, ideològiques o religioses, i, sobretot, a la lògica d’una economia constantment en guerra amb la natura, font de tota creació. Simone de Beauvoir ho va deixar escrit a Cuando predomina lo espiritual, on, a través de cinc relats centrats en la vida de cinc personatges inspirats en dones del seu voltant, criticava ferotgement l’apropiació del concepte d’espiritualitat per part de les estructures religioses. Tarkovski també parlava de la tirania del poder econòmic i les seves conseqüències, sobretot a partir del segle XX, quan la presència de l’obra d’art es desplaça cap a la marca de l’autor, cap a la presència de l’artista a dins de l’obra d’art i desplaça fins i tot la mateixa obra d’art. Una característica especialment notòria en l’art que neix precisament en aquest segle, el cinema, l’expansió del qual domina actualment les nostres vides a través de les múltiples formes que pot prendre l’audiovisual.

Malgrat tot, la consciència de l’art i la cultura segueixen revelant la seva essencialitat quan realment transiten inquisitivament en aquest desig d’endinsar-se en el sentit de la vida. Caldria, però, un gran canvi de rumb dels nostres fonaments contemporanis per poder parlar d’una veritable generalització. En les lúcides paraules de Tarkovski: “Des d’una perspectiva històrica, la nostra evolució espiritual és inferior a la nostra evolució material. I ho estem pagant”.

stats