El que és cultura i el que no ho serà mai

Amb moderat entusiasme, llegeixo a l’ARA que “les discoteques i sales de concerts podran obrir amb el públic assegut en cadires, o cadires i taules, i amb la condició que acullin actuacions musicals o espectacles”. Moltes sales de festa (em sembla una expressió preciosa: són els llocs on “anem de festa”) haurien tancat si seguien sense clients gaire temps més. Unes quantes ja ho hauran de fer.

Entenc que “espectacles” inclou, a part dels músics, els DJ, els monologuistes, els mags, els tarotistes o els strippers. Suposo que haurem de fer com a les pel·lícules, on els gàngsters van al local a prendre còctels o xampany en tauletes minúscules amb estovalles, mentre es miren el xou. Em costa, esclar, pensar com s’ho faran als karaokes o en sales on la música que sona és només perquè la gent balli. Vull dir que no m’imagino asseguda llegint el programa de mà mentre sento: “Perrea, perrea...” Se’m fa difícil, esclar, imaginar-me una sala de concerts amb una orquestra tocant foxtrots i pasdobles i que el públic estigui assegut.

Tot plegat em porta a pensar en una concepció menystinguda d’aquesta mena de moments de lleure. Ballar, sentir música lleugera, cantar com a aficionat... per a mi són moments culturals. No em resulta menys cultural cantar L’Empordà en un Karaoke que cantar Adeste fidelis en una coral. No em resulta menys cultural anar a ballar Dancing queen al Razzmatazz que anar a veure ballar Mamma Mia al teatre. La gran diva que és Isabel Díaz Ayuso, ahir, responia a un diputat de Más Madrid, que comparava la incompetència de les autoritats de la sèrie Txernòbil amb la seva pròpia: “Jo no tinc temps d'estar al sofà veient una sèrie. Tinc feina”. Aquesta és la qüestió. Una sèrie (com anar a ballar, com anar a un concert punk, com anar a cantar) no és cultura. És perdre el temps. Cultura ho són (segons quina mena de) llibres i (segons quina mena d’)espectacles. I prou.