POLÍTICA CULTURAL

La cultura per a tothom, un repte llunyà: què falla?

El 50% dels catalans no viuen la cultura de manera habitual malgrat 40 anys de polítiques públiques

Concert de Metallica al Palau Sant Jordi durant la gira WorldWired Tour.
i Laura Serra
06/12/2018
6 min

BarcelonaL’informe 2018 sobre l’estat de la cultura emès pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), que posava el focus en el seu impacte social, va alertar el sector cultural: la meitat dels catalans no participen de la cultura. Mentre que la gran majoria consideren que la cultura és molt important (94%), la xifra no es correspon amb l’ús que en fan. La majoria de ciutadans saben que tenen una biblioteca, un teatre o un centre cívic a prop, però només entre el 20% i el 40% en fan un ús habitual -els cinemes i les llibreries són els espais més visitats-. L’accés a la cultura i la participació cultural apareixen, doncs, com dos reptes inajornables. “Hi ha un accés a dimensions culturals bàsiques que molta gent no té. I quan dic culturals no penso en els museus, penso també en esplais i en poder escoltar música”, diu el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, professor especialista en polítiques públiques.

Les xifres, incertes

Els prejudicis sobre què és cultura condicionen l’anàlisi

Els experts assenyalen d’entrada que hi ha un decalatge entre el que els ciutadans consideren cultura i el que l’administració i les enquestes tenen en compte -segons els estudis, la gent cita el coneixement, les tradicions, l’educació i la família abans que la literatura, l’art i els museus-. A més, les enquestes tampoc s’han adaptat als canvis socials, perquè ni tan sols es pot quantificar el consum cultural online (Spotify, Netflix o Amazon són plataformes opaques). Els experts també afirmen que s’ha d’eixamplar la idea de cultura. “Saber tots els jugadors de la història del Barça també és una forma de cultura. Tot i que al sector cultural no li agrada quan obrim el ventall, perquè la indústria vol saber si vendrà o no”, apunta Lluís Bonet, director del postgrau de gestió cultural de la UB. El gestor cultural Xavier Fina se situa entre els dos extrems: “No podem limitar-nos a un tipus de manifestació cultural concreta, oficial, però sí que cal mantenir la capacitat transformadora i d’emancipació de la cultura. Si pensem en aquesta cultura, sí que soc pessimista, perquè no arriba ni al 50% de ciutadans”.

Analitzant les dades de ticketing, com fa l’empresa Teknecultura en una vintena d’espais culturals, es pot saber del cert que el públic té un consum més esporàdic i menys fidel del que es creia popularment. “La major part dels catalans no van mai al teatre. Els que hi van, ho fan cada molt de temps; 1, 3 o 5 anys. I hi ha un nucli petit que va a més d’una obra a l’any, però són importants perquè donen sentit i viabilitat a l’espai”, diu l’expert en dades Ferran López. Ell calcula que un 10% dels espectadors poden generar més del 50% dels ingressos. La dada positiva, doncs, és que el públic seria més d’aquelles 300.000 persones que se sol dir que consumeixen cultura. “La cultura (teatres, museus, auditoris, festivals) mou més gent cada setmana que el futbol”, afirma López.

Tot plegat convidaria a treure ferro a unes xifres de consum cultural massa raquítiques. “¿Hem d’estar preocupats? Ho han d’estar els models de negoci tradicionals, perquè se’ls estreny la facturació”, diu Lluís Bonet. De fet, Espanya està en la mitjana europea: un 20% de ciutadans tenen un alt consum cultural, un 40% és mitjà i l’altre 40% té un consum baix. Però l’aspiració d’acostar la cultura a tothom ha de ser irrenunciable. “Les polítiques públiques han de transformar i generar demanda”, diu Xavier Fina.

Enfocar bé les polítiques

Els poders públics no assumeixen el cost de canviar inèrcies

Igual que no ha canviat la manera de fer enquestes, tampoc han evolucionat les polítiques culturals. Lluís Bonet afirma que els poders públics no s’atreveixen a assumir el cost polític de canviar “estratègies preses històricament i influïdes per grups de pressió”. Ell creu que “s’ha de ser estratègic i deixar de fer coses que fèiem fa 25 anys, i fer-ne d’altres que avui són més importants”. Xavier Fina i Joan Subirats coincideixen que cal canviar el focus: les polítiques públiques no han de tenir l’objectiu de satisfer el gremi cultural, sinó el ciutadà.

A l’hora de valorar la cultura hi ha uns patrons que es repeteixen: segons els estudis elaborats pel sociòleg de la Universitat de València Antonio Ariño, com més nivell educatiu i més poder adquisitiu té el ciutadà, més participa de la cultura. D’aquí que des del sector s’insisteixi en la necessitat de vincular des d’edats primerenques la cultura amb l’educació. El preu de les activitats també se sol citar com a hàndicap -un 62% el situa com a principal problema, per davant de la falta de temps (44%) i d’interès (22%)-, però els especialistes ho matisen. “A priori no em sembla que el preu sigui una palanca per arribar a nous públics. A qui fa un consum esporàdic no li ve d’aquí. És el públic habitual qui fa una despesa més gran i, per tant, pot ser més sensible al preu. La barrera més gran és la manca d’interès, no és ni tan sols el producte”, diu el director de Teknecultura.

Cultura d’elit vs. popular

Arribar a més públic no vol dir abaixar el nivell

“Hi ha una falsa dicotomia entre cultura d’elit i popular. Els museus han de respondre a la inversió que tots fem en cultura: els diners públics que invertim han de revertir en com més gent millor. ¿Això vol dir abaixar el nivell? No, vol dir millorar els canals d’accés. Necessiten mediadors entre les seves dimensions culturals tradicionals i els nous públics”, explica Subirats, que posa d’exemple la Biennal de Pensament. “Ens hem de preocupar per la cultura d’elit, sens dubte, i també per la cultura popular. En el consum cultural d’elit és allà on s’expressa la producció feta a casa, que parla d’una realitat a partir d’uns referents i arrels que són nostres i en diàleg amb el món. Però un cap gran amb un cos petit no és sa, i al revés tampoc”, diu Bonet. Per a ell, “hi ha molt accés a producte cultural però adotzenat”. El problema no és de consum, sinó fer que la gent participi de la cultura activament i s’obri a noves sensibilitats. A Catalunya arribar al gran públic és especialment difícil “per l’heterogeneïtat cultural i lingüística i perquè tenim un sistema comunicatiu depenent de l’espanyol”, opina Bonet.

“Hi ha una sacralització de la cultura, que a vegades sembla plantejada per expulsar la gent -exposa Fina-. Crec que l’oferta cultural ha de ser molt més flexible, en horaris, durada, conciliació familiar... I això no és banalitzar la cultura, és adaptar-se als hàbits de l’usuari”. “El món de la cultura està excessivament tancat en ell, en el seu públic fidel”, afegeix Bonet. El que passa és que, quan hi ha pocs recursos -perquè la cultura segueix estant infrafinançada-, és més eficient fer que el públic habitual repeteixi que no pas fer polítiques d’integració d’una societat cada vegada més plural. “Els gestors no poden renunciar a cap dels seus públics. Ara bé, la fidelització d’una comunitat depèn de l’espai cultural mentre que la captació de nous públics depèn de tots els agents coordinats”, diu López.

“Un espai públic s’ha d’assegurar que tothom que paga la festa s’hi senti convidat”, diu gràficament Ferran López. I cita la biblioteca com un espai amb poques barreres. Tot i així, Lluís Bonet objecta que la biblioteca avui és “igual per al fill del metge que per al magribí adolescent” . Cal capacitat de mediació per democratitzar de veritat la cultura. “En això el lideratge ha de ser públic però ho ha de fer amb el sector privat. O és un projecte col·lectiu o no ens en sortirem”, sentencia el professor de la UB. “La gent que no consumeix cultura és perquè no hi té accés real, perquè no se sent cridada a participar-hi. Hi ha unes barreres ideològiques i de capital cultural que s’han de trencar, i això és funció pública”, diu Fina. Per això cal que les administracions no demanin als centres públics només rèdits quantitatius de recaptació i públic, sinó que incloguin paràmetres d’accessibilitat, de vinculació amb el territori, de mediació, etcètera. “Ja estem canviant els indicadors de valoració de les fàbriques de creació”, afirma Subirats. “El sector i les polítiques sempre van per darrere de la gent”, conclou Lluís Bonet.

stats