Parlant de perdre la paciència. L'editorial d'Antoni Bassas

La CUP va mantenir ahir el veto a Mas, i aquesta és la notícia. Tota la notícia? No. La CUP continuarà negociant amb Junts pel Sí. I ahir, en les votacions, uns 400 assistents entre 1.600, una quart part, es va mostrar favorable a la investidura de Mas. Vol dir això que podria acabar investint el candidat de Junts pel Sí? No és el més probable, però no és impossible. Mirin què ha declarat avui Baños a RAC1: "M'he presentat per fundar una república i anar endavant. Si no ho fem amb aquesta majoria i ens comencem a embolicar, per a mi és un fracàs. No ho puc dir més clar", a més a més de dir que eleccions al març seria "un drama, un fracàs".

Mirin, aquest cap de setmana hem assistit a un exercici de cohesió interna de la CUP, de tancament de files necessari per a la moral d’un grup que se sent sol, deixat de la mà fins i tot per l’esquerra més pròxima. Un grup que se sent incomprès perquè l’independentisme li demana de fer una cosa que ells ja van dir que no farien. Un grup que no entén que no es valori que està negociant amb els que mai haurien pensat que estarien negociant. Un grup que dubta de fer un pas més perquè té por de trencar-se. Un grup que veu que està perdent la batalla del relat i que comença a entendre que si no la guanya no és perquè li faltin altaveus –el 15-M no tenia altaveus i bé que ha acabat portant Colau a l’Ajuntament–, sinó perquè la majoria no entén que després d’un plebiscit i amb l’autonomia suspesa de facto, amb una Generalitat que no pot pagar ni a les farmàcies si la factura no la firma Montoro, ara neguin els seus vots a la investidura d’un president imputat per posar les urnes. En això estan en minoria: en minoria davant la majoria del ‘sí’, 1,6 milions de vots. Però no és fàcil moure’s del ‘no’ al ‘sí’. Com ha dit avui Baños: "No podem fer una cosa ràpida i sense fortalesa".

Quan la CUP diu que cal que Junts pel Sí es mogui, està entrant en la contradicció d’afirmar per un cantó que el ‘qui’ no és important, però convertir el ‘no’ en un ‘qui’ –a Mas– si que és el més important. Perquè Junts el Sí s’ha mogut. Tampoc pel centredreta és fàcil seure a parlar amb els antisistema. I, en canvi, en aquesta taula tan contradictòria hi ha la llavor d’un país. És allò que va declarar un dia David Fernàndez: l’estat espanyol s’hauria de preguntar per què anem junts amb els de la corbata. Com deia Toni Soler diumenge, “si no hi ha acord, la CUP no haurà aconseguit res, excepte protegir la seva coherència”.

En termes pràctics, el ‘no’ d’ahir vol dir que, probablement, no hi haurà una notícia definitiva fins passat Nadal, fins passades les eleccions espanyoles, fins al dia 27, concretament, que és quan la CUP celebrarà una assemblea extraordinària, aleshores sí, vinculant.

Segur que molts de vostès estan perdent la paciència i ja en tenen prou, d’estar pendents d’aquesta història. No els falten raons. Però jo continuaria atent a les pantalles.