Curem-nos
En un viatge recent a Itàlia llegeixo una entrevista a l’actriu siciliana Donatella Finocchiaro. Feminista convençuda, les seves respostes són enormement lúcides. Finocchiaro parla dels homes que justifiquen el seu masclisme pels seus traumes d’infantesa. “ Curatevi! ” [Cureu-vos d’una vegada!], els diu, argumentant que de traumes d’infantesa en tenim totes i tots, i que bé que ella ja ha fet l’esforç de superar els seus. L’imperatiu em resulta d’allò més reconfortant. No soc l’única que pensa que sense curar les ferides individuals és impossible construir el món feminista. I això que Finocchiaro parla només dels homes que ja són conscients que el seu masclisme prové del que han vist i viscut a la infantesa. Després hi hauríem d’afegir els que ni tan sols saben d’on prové el seu masclisme i, com a traca final, els que ni tan sols són conscients que ho són, de masclistes. Quin panorama!
La qüestió de superar les ferides individuals és, doncs, de vital importància quan parlem de feminisme i de construir un món nou basat en els seus valors. És obvi que superar el masclisme no només passa per educar les noves generacions en el respecte i la diversitat, sinó que cal que cadascú faci l’esforç de sanar el seu trencadís interior. Si no, és obvi que un nen educat a l’escola en els valors del feminisme però que a casa continua tenint un pare que es comporta de forma masclista tendirà a repetir l’esquema un cop sigui adult; de la mateixa manera que una nena educada també en el feminisme però que a casa té una mare que accepta el comportament masclista de la seva parella tendirà a acceptar-ho ella mateixa també un cop tingui l’edat d’escollir parella. I així infinitament. La humanitat atrapada en un loop feridor.
Des d’aquest punt de vista, té raó Finocchiaro quan emplaça els homes a fer aquest trajecte interior perquè encara ara hi ha més dones que homes que s’ocupen d’aquesta qüestió i ja és urgent, urgentíssim, que es posin les piles. Tanmateix, no seria justa si no esmentés també l’existència de dones que semblen fonamentar amb fixesa les seves idees feministes sobre la base de les seves ferides individuals. Ferides que, habitualment, tenen a veure amb una masculinitat tòxica i destructora. Sense superar-les, és molt difícil, per no dir impossible, que aquestes dones es puguin aliar amb homes feministes, que ja han fet la feina de superar les seves pròpies ferides, i fer així passos realment endavant per aconseguir el món feminista que volem, perquè en aquests homes hi seguiran veient sempre el responsable de la seva ferida individual, i la seva actitud, com la dels homes masclistes mateixos, serà bel·ligerant, no pas constructiva.
Mentre que el masclisme encobreix una llarguíssima història de ferides personals que es van traspassant de generació en generació, el feminisme hauria de poder ser més intel·ligent i construir des de la llibertat i la lucidesa que procura la neteja interior. Per seguir, doncs, amb el mandat de Finocchiaro i crear de veritat el món feminista: curem-nos, totes i tots, ja d’una vegada!