Cures post-Trump

Quatre anys després d’una de les presidències més vergonyoses de la història dels Estats Units, durant la qual l’irresponsable que s’havia instal·lat a la Casa Blanca ha emès més de 20.000 tuits i s’ha comportat d’una forma caòtica i erràtica, els demòcrates han capgirat el resultat: Joe Biden i Kamala Harris han obtingut els mateixos vots electorals que van aconseguir Trump i Pence el 2016, i han recuperat estats postindustrials com Michigan o Wisconsin, a més de Pennsilvània i Georgia. Amb tot, l’element que crida més l’atenció del resultat de les eleccions del 3 de novembre passat es resumeix en la pregunta escandalitzada de com pot ser que Trump, tanmateix, hagi obtingut 72 milions de vots. Sobre això, no és sobrer recordar que feia més d’un quart de segle que cap president en el càrrec perdia la reelecció, i que Biden ha obtingut 78 milions de vots i ha guanyat per una diferència superior, un 3%, de la que va obtenir Trump el 2016.

És evident que Trump ha estat un president diferent, per molt que encarnés, en ell mateix, el fenomen de contorns imprecisos que anomenem populisme. Va arribar a la Casa Blanca com l’expressió de l’antipolítica, valent-se de la seva suposada condició d’home de negocis (fallits, caldria afegir) i de persona aliena a l’establishment de Washington, i un cop al Despatx Oval va confondre la presidència amb un reality show. Amb una conducta que molts psiquiatres no dubten a qualificar com la d’un psicòpata, Trump es va erigir ell mateix en el seu únic punt de referència, dins un embogit concurs televisiu en el qual només participava ell: s’ha dedicat a desfer el llegat d’Obama, que un dia va gosar riure’s d’ell en el sopar de corresponsals, però sobretot a cultivar el seu narcisisme patològic. No per això, però, ha deixat de fer política, esclar. I ha dut a terme la política del Partit Republicà, que no és precisament la que afavoreix molts dels sectors populars i treballadors que l’havien votat, tot abandonant (provisionalment?) els demòcrates, que els havien abandonat a ells. De manera que pot dir-se raonablement que una de les raons de la derrota de Trump ha estat, precisament, haver desatès aquells electors i haver deixat que el GOP, el Partit Republicà, continués amb la seva agenda favorable als rics.

Trump no és el primer demagog ni el primer psicòpata ni el primer delinqüent que arriba al poder enlairat pel vot popular. Tampoc no és clar que sigui l’últim. Però sí que hi ha una qüestió rellevant de la seva derrota: ¿fins a quin punt Trump ha estat un accident? I, encara: ¿fins a quin punt ha estat un accident irrepetible? És cert que va arribar a la presidència per accident: no direm que sense pretendre-ho, però en tot cas sense ser el candidat del Partit Republicà. El fet que ara el Partit Republicà no el commini obertament a acceptar els resultats electorals (tot i que la comèdia difícilment podrà anar més enllà de la proclamació oficial dels resultats i la constitució del col·legi electoral) dona a entendre fins a quin punt la dreta està disposada a jugar la carta de la demagògia. Potser aquest ha estat el canvi més significatiu dels darrers anys: els partits conservadors han virat cap al populisme i la dreta radical. A Europa i arreu, la retòrica desacomplexada (i desinformada) d’una Sarah Palin, que tantes imitadores troba a Espanya, ha fet fortuna.

El president electe, Joe Biden, ha dit, tot citant un versicle de l’Eclesiastès, un dels llibres sapiencials de l’Antic Testament, que arriba per “curar” un país dividit i ferit. En un món que viu atemorit per la pandèmia, la cura pren tot un sentit, i no només als Estats Units. A partir d’ara, les prioritats han de ser unes altres. Ja no podem acceptar la dicotomia entre salut i economia, perquè hem vist que sense salut no hi ha economia possible. Ara no es tracta de rescatar els bancs, sinó la feina i la gent. Els estats s’han posat a gastar, i més que ho faran, per fer front a una crisi sense precedents -tot i que la situació que vivim no és exactament la d’una postguerra-. Però sí que cal extreure lliçons de les dues postguerres del segle XX: la de la Primera Guerra Mundial va portar al sorgiment dels feixismes, la de la Segona Guerra Mundial a l’estat del benestar. No cal dir quina és l’opció per a un món decent. Perquè, al capdavall, la victòria de Biden i Harris significa, per damunt de tot, la restauració de la decència perduda. Pot semblar fins i tot un objectiu modest, però és essencial.